23/05/2017

Un 007 juganer i sempre verdader

2 min
Un 007 juganer i sempre verdader

BarcelonaDescobrir el cinema gràcies a 007 és una experiència que t’acompanya tota la vida. La primera vegada va ser L’espia que em va estimar en VHS un any per Nadal, i després van venir tota la resta. Per tant, Roger Moore em va arribar abans que Sean Connery. Els estimo a tots dos igual, però Moore és especial perquè per a mi va ser el primer. I també ha marxat abans cap a aquells espais desconeguts on diuen que tots marxem algun dia. El seu James Bond, ja se sap, va incorporar -sobretot els dos últims films- el sentit de l’humor i alguna espurna autoparòdica. Moore el va humanitzar, el va fer més terrenal i corpori, el va fer surfejar des del 1973 fins als difícils anys 80. Amb Reagan a la Casa Blanca i la Guerra Freda agonitzant, l’agent secret britànic va prendre als russos un modern sistema de control de submarins -Només per als teus ulls (1981)-, va desactivar un míssil nuclear que volia fer saltar pels aires el Teló d’Acer -Octopussy (1983)- i va frenar els plans megalòmans del malvat que pretenia monopolitzar la producció de microxips de Silicon Valley - Panorama per matar (1985).

A les seves mans, doncs, 007 no va ser mai indolent ni intranscendent, Moore el va perfilar amb l’elegància i la saviesa del gentleman britànic que sempre va ser. Més irònic i juganer, sí, però mai traint les essències més pures i imprescindibles del personatge d’Ian Fleming. Amb ell, Bond mai va deixar de ser el pària emocional que sempre ha sigut, un tipus solitari, sense domicili conegut ni parents confessats, aficionat al joc i a les nits boges, a transitar de llit en llit sense preocupar-se mai per l’endemà. Un vidu de pell endurida que al pròleg de Només per als teus ulls finalment pot venjar-se del seu arxienemic Blofeld, aquell que assassinant la seva esposa li havia arrabassat l’únic instant de felicitat verdadera de tota la seva vida.

El Bond de Roger Moore en tenia prou arquejant una cella, convidant a una copa i engolant la veu perquè la noia caigués rendida als seus braços. L’home que estimava les dones sempre va estimar el seu personatge més memorable, aquell que el va fer famós per sempre i de qui sempre va estar orgullós d’haver-li donat vida i de parlar-ne com si fos un vell amic. Un el recordarà sempre associat a vells temps d’aprenentatge cinèfil i a incomptables retrobades al llarg dels anys. També fent-se amic a Moonraker d’aquell personatge anomenat Tauró, de mortíferes dents metàl·liques, amb qui s’havia estossinat de valent a L’espia que em va estimar. El recordarà sempre amb la veu inconfusible de Constantino Romero, fumant ufanosos puros Montecristo -es va fer d’or gràcies a un contracte publicitari amb la marca- i ben fusionat amb l’època que li va tocar tenir llicència per matar, vivint un devessall d’aventures en localitzacions exòtiques, a bord d’un Lotus submarí, solcant aigües llunyanes dins d’aquell veler de L’home de la pistola d’or i desplegant, després de llançar-se al buit, un paracaigudes amb la bandera immensa de la seva estimada pàtria. Sir Roger Moore és història del cinema. Llarga vida a 007 i gràcies per tot.

stats