La joventut es cura amb els anys

Cuiner“Els joves d’avui dia són uns tirans. Contradiuen els seus pares, devoren el seu menjar i perden el respecte als seus mestres”. Els qui pensin que aquest pensament ha estat escopit fa quatre dies a la barra d’un bar, per algun dels profetes de les veritats absolutes que els solen poblar, s’equivoquen. Aquells que intueixin que ha estat copiat d’un d’aquells murs de Facebook que barregen histriònicament cites de Coelho, eslògans d’autoajuda de Louise Hay i pensaments descontextualitzats de Kahil Gibran van errats. Les ànimes càndides que creguin haver auscultat tal locució dintre de l’argumentari de qualque eminència representativa d’algun d’aquests corpuscles, que sota la pell de la defensa de la família aprofiten per a demonitzar tot allò que segons ells fa olor de llibertat i progrés, malencerten estrepitosament.

Fou Sòcrates, al segle primer abans de Crist, qui es lamentà de tal manera del camí que, al seu parer, agafaven les generacions que el seguien. Si un dels pares del pensament occidental tenia la mateixa percepció fa dos mil anys que un percentatge important de la població actual, una de dues: o portam dos mil·lennis de caiguda lliure, o tal sensació té més de xoc generacional que no pas de premonició apocalíptica.

Un poble, o algunes de les seves generacions, que s’encaperona a voler fer veure que el seu jovent no val res, està assumint de manera tàcita que ha fallat en el passat, perquè el demà es forja sempre en l’ahir. Un dels arguments més socorreguts és dir que els joves d’avui dia no van de feina, posant per exemple la quantitat d’ocupacions “laborals” que havíem tingut nosaltres a la seva edat. Sincerament, “la vida adulta” em pareix suficientment dura com per desitjar a ningú que hi entri de manera prematura; a més, l’obligació d’una societat és educar de la millor manera possible els qui seran encarregats de conduir-la més endavant, que això es faci ràpid no implica per a res que es faci millor.

La meva professió, com tantes altres, comporta un grau de sacrifici i compromís alts. En els anys que fa que la desenvolup, he coincidit amb persones que l’estimaven, la respectaven i l’exercien, de manera responsable, intensa i passional. Faltar a la veritat seria no reconèixer que en aquestes dècades d’ofici també m’he trobat amb un bon grapat d’individus que no mereixen de cap de les maneres esser anomenats cuiners.

La joventut és un mal que es cura sempre amb els anys, per això tant ahir com avui, l’edat no suposa mai un fet diferencial en la persona, com sí ho són la passió, l’educació, l’esforç i el respecte. Animar el nostre jovent a aferrar-se a aquests conceptes em pareix molt més productiu que no pretendre que madurin al mateix ritme que ho férem nosaltres, que posats a dir-ho, tampoc fou l’adequat a ulls dels nostres progenitors.

POP AMB ARRÒS NEGRE I PLÀTAN

Ingredients:

• Pop
• Ceba
• All
• Tomàtiga
• Arròs bomba
• Ametlla
• Brou peix
• Plàtans
• Llimona
• Taronja
• Sucre en pols
• Oli oliva
• Blat de les Índies
• Fècula de blat de les Índies
• Ou
• Sal i pebre bo

Elaboració: Netejam el pop i en reservam la tinta i la melsa. Bullim el pop dins poca aigua i a foc fluix. No volem acabar de coure'l, només fer-lo una mica tou. El deixam refredar i el tallam a bocins. El passam per una barreja de blat de les Índies capolat i fècula de blat de les Índies. El fregim a foc fort uns minuts fins que quedi ben cruixent per defora i amb consistència per dins. Fem un sofregit ben melós amb l’all, la ceba i la tomàtiga. Després hi afegim l’arròs bomba i una picada feta amb ametlles torrades, la melsa i la tinta del pop. Anam afegint-hi brou de peix, fins a aconseguir un arròs collat. Rostim els plàtans madurs al forn amb pell. En fem una salsa, lligant el plàtan amb l’ou, una mica de suc de llimona i taronja, un poc de sucre en pols, sal, pebre bo i oli d’oliva. Posam l’arròs al fons, el pop acompanyat d’aire de llimona i la maionesa de plàtan. Bon profit!

Miquel Calent

miquel@cancalent.com