La intel·ligència fereix
No és privilegi de tothom poder passar una horeta en companyia d'un cervell privilegiat. Hi ha, però, una manera segura: córrer a la llibreria per aconseguir aquest volum de tot just una vuitantena de pàgines. El primer somriure i aixecada de celles es garanteixen abans de cinc minuts. Les riallades, al cap de poca estona més. No descobrirem ara qui és Oscar Wilde, esclar, però sí que hem d'admetre que ens hem tornat a sorprendre de l'actualitat i la frescor que destil·len unes pàgines escrites l'any 1887, és a dir, fa gairebé 125 anys.
El crim de Lord Arthur Savile va ser publicat en una revista i després va formar part d'un volumet d'històries curtes, la més famosa de les quals és El fantasma de Canterbury . En aquestes històries, l'escriptor irlandès va practicar un gènere que es podria qualificar de farsa gòtica: contes en la més pura tradició de la narrativa d'horror -amb fantasmes, quiromàntics, esperits i suspens- però amb un vernís d'ironia tan fina que les converteix en històries d'humor gairebé perfectes. Aquest Nadal se n'ha acabat de representar una versió teatral esplèndida i molt atrevida al TNC, que no haurien d'haver deixat escapar.
Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900) va voler ridiculitzar les creences supersticioses tan de moda a l'època i entre l'alta societat on ell es movia com un peix a l'aigua. I ho va aconseguir: Lord Arthur Savile és a punt de casar-se amb la seva estimada Sybil, però en una festa d'alta societat coneix un quiromàntic, Mr. Septimus Podgers, que li llegeix la mà i li vaticina que es convertirà en un assassí. Mort de por, i convençut que no pot casar-se abans de treure's de sobre aquesta càrrega del pitjor destí, Lord Arthur comença a cavil·lar quin parent podria matar: una tieta soltera anomenada Clementine i un oncle diaca de Chichester es perfilen com els blancs perfectes.
Evidentment, només que ens aturéssim a pensar un instant que matar un parent (encara que sigui llunyà!) és un acte horrorós, la història perdria tot el sentit, però aquest és precisament el mecanisme en què es basa la ironia: fer passar per absolutament normals actes absurds o abominables, o pronunciar autèntiques bestieses sense parpellejar. Perquè, en efecte, què és rematar la vida d'una tieta d'edat provecta i amb cremor d'estómac, al costat de poder passar una llarga vida de felicitat al costat del nostre amor? Al final, i després d'un parell de girs i d'un desenllaç que no desvelarem, el lector es veu obligat a triar entre dues possibilitats que li faran ballar el cap una estona: conèixer el nostre destí ens fa veritablement més lliures?
"I es va dir que la sala del sopar era plena a vessar de genis": amb frases com aquesta, Wilde ens fa preguntar-nos sobre què pot afavorir que una cultura tingui tanta tirada per la ironia. I com és que als catalans ens fa tanta gràcia l'humor anglès? ¿És possible que britànics i catalans es mirin la realitat des de barreres similars, amb aquella por de no embrutar-se les mans? Per ser irònic, cal distància. Per ferir, cal que el dard estigui ben esmolat. I per clavar-lo en ple centre de la diana, cal molta intel·ligència.
De totes tres coses, n'anava sobrat, el senyor Wilde, i així ho van patir els seus contemporanis, que encara som nosaltres.
