Publicitat
Publicitat

MEMÒRIA HISTÒRICA

La incòmoda memòria de Franco entra al Born

S’inaugura l’exposició sobre la impunitat del franquisme enmig de protestes per les estàtues

El tema és controvertit i difícil d’explicar en una exposició: la impunitat del franquisme. Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà, que avui obres les portes al Born Centre de Cultura i Memòria, i que ha generat guerres polítiques, ha incendiat les xarxes i ha provocat manifestacions abans d’inaugurar-se, opta per mostrar-ho a través de la trajectòria i l’obra de dos escultors. Josep Viladomat i Frederic Marès van treballar tant per a la República com per al règim de Franco i finalment van ser homenatjats per la democràcia. Comissionada per l’historiador Manel Risques, l’exposició acaba parlant de Montjuïc, de la banalització del franquisme i dels perills de ridiculitzar, encara avui, Franco.

“El nostre objectiu és molt concret: trencar el silenci sobre els crims del franquisme, també durant la democràcia”, va dir el primer tinent d’alcalde de la ciutat, Gerardo Pisarello. “Certament és una exposició incòmoda però encara és molt més incòmode viure en un Estat que tolera la impunitat. No podem tancar les fotos als arxius ni les estàtues als magatzems”, va afegir mentre de fons se sentien els crits de manifestants que intentaven entrar per la força al Born -ahir era dilluns i estava tancat al públic-. A més de retrets de diversos partits polítics, que ja van criticar la mostra a l’agost quan va transcendir-ne el contingut, ahir la síndica de greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vilà, va demanar al consistori la “justificació” de l’exposició arran de dues queixes, una de les quals inclou unes 9.500 firmes a la plataforma Change.org.

Impunitat franquista protegida

L’exposició parla del passat però sobretot és molt crítica amb l’avui: “Qui ha estat impune? A qui s’ha protegit? Per què els que governaven als anys vuitanta es negaven a anar als actes de l’Amical de Mauthausen? La impunitat actualment està protegida per una estructura legal. Molts van ser lleials al franquisme, no per franquistes sinó per possibilistes”, va dir el comissionat del programa de memòria del consistori, Ricard Vinyes.

Tot per un Mercedes

Josep Viladomat era un republicà convençut: va guanyar el concurs que va convocar l’Ajuntament de Barcelona el 1932, va crear l’obra simbòlicament més important de la Generalitat republicana ( La República ), va col·laborar en tota la campanya de la Generalitat republicana per salvar el patrimoni cultural durant la Guerra Civil i va anar al front de Madrid. Va viure l’exili i no va tornar a Barcelona fins al 1950. Però quan ho va fer va començar a treballar per a les institucions franquistes. Una de les proves que aporta l’exposició és un comentari de Quicu Viladomat, fill de l’escultor, en què argumenta que el seu pare havia fet l’estàtua de Franco dalt del cavall per recuperar el seu Mercedes.

Frederic Marès es va adaptar més ràpidament que Viladomat i va començar a treballar per al règim franquista el mateix any en què va acabar la guerra. Amb Franco, Marès, que havia acumulat una important col·lecció d’art, va poder obrir el seu museu el 1946 i va convertir-se en assessor de la família Güell. L’escultor va fer una nova reproducció del bust d’Antonio López -relacionat amb el tràfic d’esclaus- el 1944. L’original, inaugurat el 1884, l’havien fos per fer-ne bales durant la Guerra Civil.

Els dilemes de la Transició

Dues estàtues situades a l’entrada del Born protagonitzen l’exposició.El recorregut pels diferents atemptats que han patit les escultures és també un recorregut pels dilemes i dubtes de la Transició. També es projecta una ombra allargada a la façana del Born que simbolitza l’estàtua de La República (o La Flama ), una obra de Viladomat en homenatge al president de la Primera República Espanyola, Pi i Margall.

Quan es va retirar l’estàtua, Marès va convertir la resta de l’escultura en un obelisc d’exaltació franquista amb La Victòria. I no es va lliurar dels atacs. Fins i tot el 1946 el governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba, va decidir posar-hi policia permanentment al costat perquè temia per la seva integritat. La Victòria, però, va sobreviure a Marès i a Franco. El 14 de desembre del 1979, durant una manifestació, un grup d’estudiants van arrencar-ne el jou i les fletxes franquistes. Ràpidament el consistori barceloní, que aleshores governava el PSC amb Narcís Serra com a alcalde, va tapar-ho amb un escut de la casa reial, que va ser destruït el gener del 1980. Quatre dies després de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981, es va tornar a posar l’escut Borbó i la plaça es va batejar amb el nom del rei Joan Carles I. L’estàtua no es va retirar de la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Gràcia fins al 2011.

L’estàtua de La República de Viladomat havia estat proscrita durant anys. “ La trajectòria de l’estàtua de La Victòria és molt llarga, mentre que la de La República és molt més curta”, destacava ahir Risques. L’obra es va localitzar pràcticament per casualitat el 1976 al carrer Wellington i no va ser fins al 1990 que va tornar a l’espai urbà, no al lloc central on es va col·locar el 1936 -a la cruïlla entre Diagonal i passeig de Gràcia- sinó a la plaça Llucmajor de Nou Barris.

El castell de Montjuïc és un dels altres protagonistes de l’exposició . “ Franco va morir matant [la mostra detalla els últims afusellaments], i va intentar omplir la memòria de Montjuïc amb la seva versió de la història, eliminant totes les altres memòries”, va destacar Risques. El 1963, quan es va inaugurar a Montjuïc l’estàtua eqüestre de Franco, obra de Viladomat, el dictador va fer el discurs de “l’amor per celebrar els “ 25 años de paz” : uando perdió su valor militar [es referia a Montjuïc] terminó proyectándose hacia el interior. Esto es lo que quisimos romper: cambiar los derroteros de una política de divisiones y de rencillas por una política de amor”. “Hem sigut incapaços de fer que aquesta memòria instaurada per Franco sigui qüestionada”, va assegurar Risques. Les memòries esborrades, segons el comissari i historiador, són els bombardejos contra les revoltes populars de 1842, 1843 i 1856, la repressió contra anarquistes, obrers i republicans, la vaga de la Canadenca, l’afusellament de Companys...

L’exposició acaba amb una reflexió sobre la banalització del franquisme. “S’ha acabat difonent la visió d’un home autoritari que va posar ordre, i gràcies al qual hi va haver un canvi qualitatiu que va permetre a Espanya i a Catalunya entrar a la modernitat”, lamentava Risques.

Es pot fer mofa del dictador?

Franco va perdre el cap en algun moment del 2013. És un misteri com, qui i per què va tallar el cap de l’estàtua eqüestre de Viladomat que al 2008 havia deixat Montjuïc per entrar als magatzems municipals de Via Favència. També es desconeix quin va ser el destí del cap. Però a l’exposició es pot veure un altre cap: el que ha creat expressament per a l’ocasió l’artista Eugenio Merino.

Aquest cap, que és força esfereïdor, molt realista, serveix també per plantejar fins a quin punt avui es pot ridiculitzar o no la figura de Franco. Merino va exposar Always Franco (el dictador dins una nevera de Coca-Cola) a la fira Arco el 2012. La Fundación Francisco Franco el va denunciar i Merino va ser jutjat i absolt dos anys després. El febrer del 2014 va tornar a encarar un altre judici per una altra de les seves peces, Punching Franco, un sac de boxa amb el cap del dictador. La mateixa entitat el va tornar a denunciar perquè considerava que era una mofa i un escarni. L’Audiència Provincial de Madrid va sentenciar que la Fundación Francisco Franco no estava legitimada per defensar el dictador i Merino no va ser castigat ni va haver de pagar cap multa.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT