Els herois imperfectes de la BCNegra

BARCELONA.Ni policies que busquin restablir l'ordre ni detectius turmentats. Ni assassins despietats sense res al cap. Ni tan sols hi ha un final feliç amb el qual el lector pugui anar-se'n a dormir tranquil·lament perquè el criminal és a la garjola. El francès Frantz Delplanque i el finlandès Antti Tuomainen, les dues descobertes de BCNegra, la trobada anual d'especialistes en intriga, no són dos escriptors de novel·la criminal gaire convencionals. A tots dos els interessa molt més el drama o les inquietuds dels personatges que l'acció.

Delplanque, que ha publicat amb Alfaguara la seva primera novel·la, Un gramo de odio , es declara fan de tot el que és subversiu, i alhora enemic acèrrim del pensament únic, del catolicisme radical i de l'extrema dreta. El seu heroi, Jon Ayaramandi, és un assassí a sou que gaudeix dels plaers de la vida i a qui li agrada llegir Witold Gombrowicz i escoltar la música de Marvin Gaye, The Kinks i Frank Ocean. Ha matat una trentena de persones, però és un avi entranyable.

"Volia escriure una història molt senzilla. Només tenia clara una imatge, la d'un pescador que apareix mort en una platja del País Basc francès, però es va convertir en una novel·la negra per atzar", explica Delplanque. En el seu debut com a novel·lista, aquest lector voraç que treballa com a responsable de Cultura a l'Ajuntament de Montpeller volia descobrir la part més ferotge i animal que hi ha dins de cadascú de nosaltres. I sobretot volia treure tot el suc possible a l'humor negre que hi pot haver darrere de qualsevol crim.

"No volia retratar el que és més evident ni volia fer cap caricatura", explica. Per això el personatge escollit és un assassí professional. No pateix cap patologia, simplement es guanya la vida matant. "No tots els assassins són brutals ni estúpids, ni a tots els pedòfils se'ls ha de liquidar directament. Les coses són més complexes", afirma Delplanque.

Un jubilat assassí en sèrie

A Jon Ayaramandi li agrada menjar ostres mentre escolta música a prop del mar; fer l'amor posant-t'hi tots els sentits, com si fos l'última vegada, i llegir bones novel·les. A l'inici de la novel·la ja ha complert els 68 anys i decideix retirar-se en un petit poble del País Basc francès. Pràcticament adopta com a néta la filla de la Perle, la seva veïna. Viu tranquil·lament fins que desapareix el nòvio de la Perle. Ella vol que el trobi.

"La novel·la avança segons la música que toquen els personatges, no hi ha cap planificació, i de fet ha acabat sent el que no hauria de ser mai una novel·la negra", diu l'escriptor francès. És a dir, Delplanque s'ha saltat totes les normes del gènere. "Hi ha una investigació que no avança perquè l'investigador prefereix llegir. Quan finalment es decideix a investigar, tothom ja sap el que li ha passat al nòvio de la Perle. L'acció comença al final i el desenllaç es produeix a mitja novel·la", explica Delplanque amb un somriure sorneguer.

"Amb un personatge tan inhumà i indefensable com Ayaramandi podia destacar molt més el valor que tenen certes qualitats humanes, com la tendresa cap a un infant o la importància que té poder gaudir de la vida, el plaer de viure", resumeix l'escriptor.

Delplanque no ha debutat com a escriptor fins passats els 40 anys. "Fa molt de temps que escric, però em sentia inhibit. No ha sigut fins que m'he retrobat amb la meva part més infantil que no he pogut gaudir escrivint", argumenta.A França ja ha publicat una segona novel·la, Elvis et la vertu. Són més aventures d'Ayaramandi. "És més esbojarrada, més negra, més ferotge i políticament molt més dura", diu l'autor francès, nascut el 1966.

L'apocalipsi a Hèlsinki

El finladès Antti Tuomainen diu que no li agraden els cínics. El protagonista d'El guaridor (Empúries) és Tapani Lehtinen, un poeta idealista que busca la seva dona en una Hèlsinki apocalíptica. No és un home dur ni és capaç d'estomacar ningú. "Tapani és un poeta, fidel a la seva dona, no té res a veure amb els típics protagonistes de novel·la negra, no està quadrat, ni domina el karate, ni sap com funcionen les armes", explica l'escriptor finlandès, nascut l'any 1971. Hi ha una altra raó per la qual Tuomainen ha decidit que el principal protagonista de la seva novel·la fos un poeta. "És una qüestió tècnica -argumenta-. Em permetia que el narrador pogués utilitzar un llenguatge poètic i poc convencional".

Tuoamainen es va passar dotze anys dedicat a la publicitat fins que es va poder permetre el "luxe d'escriure". "Treballava només per diners i per poder tenir temps per escriure", explica. Ara espera no haver de tornar mai més al negoci dels anuncis. Amb El guaridor , la seva tercera novel·la, va guanyar l'any 2011 el premi Clue a la millor novel·la negra, i representa el seu debut en el mercat literari català i espanyol.

L'atmosfera té un pes molt important en la novel·la de Tuomainen. El món pateix les terribles conseqüències d'un canvi climàtic: hi ha milions de refugiats que es desplacen cap al nord. Hèlsinki està inundat, i arreu apareixen brots de malària, de pesta... "Fa sis anys tothom parlava del canvi climàtic, i volia imaginar com seria el món si es feien realitat els pronòstics dels científics", explica.

L'heroi de la novel·la busca desesperadament la seva dona, una periodista que desapareix enmig del caos. El que més interessa Tuomainen, però, no és l'acció, sinó les peripècies vitals dels personatges, com un fet dramàtic ho pot canviar tot. No hi ha final feliç, però sí esperança. L'escriptor finlandès no perd la fe en la humanitat. "S'ha de veure el costat positiu de les coses", diu.