Cultura 14/05/2011

El gens bell art de l'autodestrucció

Ricard Martín
2 min
El gens bell art  de l'autodestrucció

Josep/Adrià Puntí va anunciar que el concert a Luz de Gas marcaria un abans i un després. La primera sorpresa va ser que va sortir només amb guitarres i piano, sense base rítmica. Puntí va començar amb bones intencions i millors maneres: la seva lectura dylaniana, emocionant i voluntariosa de Nina ensucrada , cim primerenc d'Umpah-pah, feia pensar que potser tot seria diferent de l'última vegada. En una sala plena de gom a gom, Puntí va treure pit, guitarra i orgull, reduint a esquelets acústics de reverberacions neilyoungianes pedrades elèctriques com Cor agre . Cançons nues amb arestes, que es fregaven amb els records del públic emocionat. Aleshores Puntí es va aixecar i els cabells dels fans veterans es van posar de punta (de por). Sabien el que venia: en asseure's al piano, Puntí va esdevenir una mena de standup comedian incapaç d'acabar una cançó, que tant llençava cinc minuts a les escombraries fent de crooner belga borratxo com tornava a l'emoció amb una fugaç cita a l' On the nickel de Tom Waits. Després de 20 minuts fent navegar per aigües tèrboles grans melodies, l'artesà de Girona va tornar a agafar la guitarra amb distreta convicció i cançons inapel·lables com Miau i Coral·lí van fer, per un breu instant, que la música i no l'autodestrucció artística fossin el motor, encara que sempre al caire de l'abisme. Fins i tot es va permetre l'humor negre d'interpretar The needle and the damage done, de Neil Young, "Se me n'ha anat la cobertura, collons!", va dir a mitja cançó. A partir d'allí, avall que fa baixada. I el públic, encantat aplaudint l'escabetxada. "Veuré mai algun concert decent d'aquest home?", es preguntava un espectador. Puntí, ens sap greu dir-ho, fa oposicions a Syd Barret. I ja sabem com va acabar.

stats