Publicitat
Publicitat

MÚSICA

El músic gironí anuncia la sortida d'un nou disc i un documental després de nou anys de silenci

El geni d'Adrià Puntí torna a la llum pública

Josep/Adrià Puntí, que va ser cantant d'Umpah-pah i un dels músics més sorprenents i creatius del rock fet aquí, està enllestint un disc nou i prepara un retorn a l'activitat musical amb tots els ets i uts. Puntí, després de nou anys sense publicar cançons noves d'ençà aquell llunyà Maria (2002) -quasi una dècada esquitxada per concerts escadussers i entrevistes fins i tot més infreqüents-, encara els pròxims mesos amb molta feina: nou disc, concerts, una pel·lícula de ficció que està dirigint i la col·laboració en un documental sobre ell.

Per començar, Puntí confirma que a la tardor hi haurà disc nou. "S'està fent tot el possible perquè sigui en aquestes dates", explica. De cançons no n'hi falten: "En tinc tantes i totes tan avançades que, com qui diu, el disc podria sortir demà". De fet, no descarta publicar dos discos, "cadascun amb un enfocament totalment diferent".

Cal demanar, però, quina és la raó d'aquests nou anys de silenci discogràfic. "La burocràcia", respon Puntí, lacònic. Tot sembla indicar que la nova collita de cançons la publicarà Picap, la seva discogràfica de tota la vida. Fa falta llimar arestes contractuals, però la voluntat d'enteniment, assegura, és a dues bandes. I que no pateixin els que han cremat Maria , L'hora del pati (1999) i Pepalallarga i... (1997) de tant escoltar-los. En aquests moments, Puntí està treballant amb Quimi Portet, el baixista Antonio Fidel i el bateria Juan Carlos García, productor i músics de les obres anteriors. I ho estan fent a l'estudi de Portet a Tavertet, a Vic, i també a casa de Puntí. "També hi ha unes tretze cançons gravades amb l'Enrique Bunbury", explica Puntí, però no pas composades a quatre mans, sinó que són cançons en què l'ex-Héroes del Silencio l'ha ajudat en la producció artística.

Una tercera fitxa entra en la producció: els Desobedientes, la banda de clatellada punk que l'ha acompanyat en els seus últims concerts. "Però és la producció feta amb el Quimi la que està agafant més color fins ara. I no vull que el disc sigui un pastitx, busco certa coherència", vaticina.

El gironí tancat

Coherència. El Puntí artísticament en forma sempre ha estat capaç d'empastar, amb el ciment de la seva personalitat i del seu talent, discos sense fissures i que toquen pals tan diferents com el rock industrial, els aires del rock dels anys 50, la cançó dylaniana, el blues desgavellat d'escola Tom Waits... Només Pepalallarga i... tenia un fil unitari, proper al post-punk, rock de claveguera d'alta volada. Per on anirà el nou disc? "Tinc moltes cançons. La tria del repertori encara és a les beceroles i no ho sé", diu.

El que sí que no hi faltarà, de ben segur, és la seva lírica singular. "Somnis de bastaix, sofregits bastards", cantava a Muriel . Puntí sempre ha sigut capaç d'imatges punyents, que s'arrapen a la ment de l'oient amb la força de la metàfora nova, talment com "el fil llunyà de la frescor de la neu" dels enciams de Josep Pla. Puntí reconeix que hi ha alguna cosa intrínsecament de Girona en les seves lletres. "Hi ha cert llenguatge, certes expressions -confirma-. Al cap de 25 anys vivint fora em diuen: «Collons, no canviaràs mai l'accent de pagès». Ho podria fer, sóc molt mimètic, quan canto en castellà puc semblar un sevillà. Però estic orgullós de parlar d'aquesta manera, encara que em diguin que sóc de pagès".

"Aquest concert marcarà un abans i un després en la meva trajectòria". Puntí es refereix a l'actuació que oferirà el 13 de maig a la sala Luz de Gas de Barcelona, dins del Festival de Guitarra. Assegura que li servirà "per començar de zero". Com Adrià o Josep? "Puntí a seques -riu-. Serà com engegar motors una altra vegada. La gent ha cregut que com que no treia nou disc he estat aturat. Han dit tota mena d'escarnis de mi i estic cremat en aquest sentit. Però la gent, de la missa no en té ni puta idea".

Val a dir, però, que gran part de la llegenda negra que envolta el Syd Barrett gironí s'ha fonamentat en concerts sovint erràtics, a vegades en caus de mala mort i d'altres en escenaris en què el cantant es feia fonedís abans d'hora, o tallava les cançons com qui escapça un fuet. Què hi té a dir, a això? "Això potser és falta de cultura de l'oient. I sento molt dir-ho, però el client, el públic, no té sempre la raó", addueix. Puntí s'escuda en el caràcter volàtil, inflamable, del rock'n'roll: "Si la gent vol escoltar el disc, que se'l posi i es quedi a casa. Un ha de ser professional, sí. Però, per exemple, vas a veure The Cure i en deu minuts fan cinc cançons, però no les han fetes com al disc. I en els punts àlgids allarguen molt els temes. Si veig que m'avorreixo i avorreixo a l'escenari, busco una alternativa per divertir-me. Estic acostumat a fer coses d'aquestes. Però el públic no està acostumat a veure-ho en gent d'aquí". Ara bé, "quan algú com Pete Doherty escampa el caos a l'escenari tothom diu que guai, que rocker, quina passada, però aquí sembla que haguem d'anar a missa!", es lamenta.

Per al concert del 13 de maig assegura que té "preparats 40 repertoris diferents", molt assajats, i que l'objectiu sempre és que "surti tot perfecte i que el públic s'escorri". Sobre la presència en antres de mala mort, explica que s'ha trobat "moltes vegades sense un duro per menjar". I afegeix que "en aquest país és moda fer una feina i que després no paguin".

Retorn d'Umpah-pah?

Seguint amb els clixés rockers, la pregunta obligada és si Puntí contempla un retorn d'Umpah-pah als escenaris, ara que els seus paisans i companys de generació Sopa de Cabra rebentaran tres dies el Palau Sant Jordi. Umpah-pah només va funcionar del 1991 al 1996, però van fer molta feina en molt poc temps, venerada pels fans i lloada pels crítics: Bamboo Avenue va ser reconegut com un dels millors discos espanyols del 1992 segons la revista Rockdelux . Una bona oferta damunt la taula els faria tornar? "No ho crec. No dic que sigui una cosa impossible, però penso que abans faria altres coses", diu Puntí.

Elogi de Sopa de Cabra

Puntí, sorprenentment, considera que Umpah-pah, com a banda, "tenia un punt més fictici que Sopa de Cabra". I lloa "l'electricitat, la màgia aquella de Sopa que molts van voler copiar, però no hi ha hagut collons". Potser la desbandada del seu grup va tenir lloc perquè "a dins hi havia influències musicals" que no li agradaven, encara que "per mínims comuns denominadors" van poder tirar endavant el projecte.

També lloa l'escena del pop català actual, on troba un punt molt pròxim a ell, sobretot en El Petit de Cal Eril. Quant a les referències musicals de fons, Puntí accepta donar-ne una de menys òbvia que els Rolling Stones, Bob Marley i Van Morrison, que van amarar de frescor i musicalitat els vinils d'Umpah-pa. "Frank Zappa", diu sense pensar-s'ho ni un moment. No es vol comparar amb el geni de la composició i l'humor, però troba paral·lelismes entre les actuacions radicals del bigoti més sarcàstic del rock i les seves. "Zappa era tan imprevisible com jo en directe -diu-. Li va passava el mateix que a mi. Alguns concerts que he fet no ho eren, ja estaven anunciats com a performance . I després la gent es queixa. En aquest país, quan et posen una etiqueta ja no hi ha cristo que te la tregui". I afegeix: "Hi ha gent en aquest mundillo que no es mereixeria ni sortir de casa ni pujar a un escenari. Però no faré de Mourinho!".

A més del seu film de ficció, s'està enllestint un documental centrat en ell que s'estrenarà en festival In-Edit. Fa cinc anys que roden material, però Puntí prefereix no avançar res perquè ell "no és l'ideòleg del projecte, només l'actor protagonista".