“El galerista és la crossa de l’artista”

PalmaDissenyador industrial, fundador i director de L21, una de les galeries més joves, inaugurada l’any 2011 a Palma, Óscar Florit viu el galerisme d’una manera “massa intensa”, com ell diu, i així ho mostra apassionadament quan parlam d’art. A la conversa ens trobam envoltats per escultures i pintures de l’artista Rafa Forteza preparades per a la seva darrera exposició, Cuando el pie encontró su cabeza.

Sou dissenyador industrial i galerista, però també heu transitat pel món de la pintura. Com a artista?

Per desgràcia no puc exercir la professió com a dissenyador a Mallorca perquè aquí no hi ha indústria. Acabada la carrera, als 23 anys, vaig obrir un despatx com a dissenyador d’interiors i anomenar-me artista no se m’acut, perquè consider que per ser artista has de ser professional. La professió d’artista s’ha de defensar i valorar, no pot ser que qualsevol que fa coses es digui a si mateix artista o li diguin artista, hem de dignificar aquesta professió, no he viscut mai d’això. Em sembla que ser artista és un poc més seriós.

Quan i per què neix la galeria L21?

L21 és la reducció de Louis_21. Neix amb internet, quan als 18 anys tinc un ordinador i m’enganx a xats per conèixer gent. Allà tenia un pseudònim, Louis_21. Era com aquella cosa d’amagar una part de la teva personalitat. Quan vaig obrir el showroom, el local que després es convertí en la galeria, em semblà simpàtic anomenar Louis XXI un espai d’interiorisme perquè molta gent faria una connexió diferent i a mi em feia gràcia que el nom del negoci fos el d’un pseudònim d’un xat porno [riu].

És només una feina de gestió i mediació, la de galerista?

Crec que la feina de galerista és la més complexa a la qual m’he enfrontat al llarg de la vida. No és tan sols una feina de gestió, hi ha massa coses que ha de fer un galerista i que no es veuen, el problema és que no estam protegits, com en l’art. Existeix un col·legi de metges, d’arquitectes... no un de galeristes, on tots estiguem col·legiats i tinguem una sèrie de funcions. Crec que a la galeria hi ha dos tipus de negoci i les galeries que tan sols venen per mi no són galeries, són tendes. I una galeria no pot ser qualsevol lloc que exposi obres d’art, una galeria és una altra cosa, és assumir un risc, estar a la corda fluixa, és pensar que t’estàs equivocant i equivocar-te constantment, és seguir l’artista allà on et digui que l’has de seguir, plogui, faci fred o nevi. Pens que el galerista és la crossa de l’artista.

Normalment treballau amb els mateixos artistes. Ho veis com un acte pedagògic? És a dir, els acompanyau en el seu creixement i creixeu amb ells?

El teu deure com a galerista és acompanyar l’artista, aquesta és una de les meves majors responsabilitats. Hi ha artistes que em diuen: “La teva responsabilitat és vendre”. Sí, també, però L21 no és això, no som una plataforma per a la venda, no ho hem estat mai. Crec que quan un està als marges és molt difícil que el mercat l’identifiqui com quelcom susceptible de ser comprat, segurament una altra galeria ho farà a la inversa i no em sembla malament si és perquè l’artista guanyi doblers, el problema és que a vegades no és així, no és “donem doblers a l’artista”, sinó a pagar la vida que genera ser galerista, on ets el que paga les copes, el que va a les fires... Aquí hi ha una doble pell que no m’agrada, un lloc d’on m’alluny cada vegada més, aquest punt de mercadeig. Allò important és que l’artista ha fet una passa amb tu, això és el que esper que faci un altre galerista. Malauradament, hi ha molta perversió.

Podrien viure les galeries d’art sense la figura del col·leccionista?

Per descomptat que no pots tenir una galeria si no hi ha compradors, els col·leccionistes ajuden al fet que aquesta mena de negocis vagin endavant, però no són la part principal, aquesta és de l’artista, la galeria també podria deixar d’existir, som mediadors. Aquí hi ha una cosa que m’interessa, i és el canvi d’una obra pel seu valor. Em sembla un disbarat. Quina necessitat hi ha de comprar una peça? El problema de l’art és que no hem arribat a ser tan intel·ligents com els músics, per exemple, que venen un CD, un concert... Tal vegada hauríem de fer pagar una entrada per veure una exposició en una galeria, així podríem pagar una part de les despeses. Podem parlar de precarietat? Sí, perquè és la realitat, hem heretat uns sistemes que ja no funcionen, sobretot el canvi d’obra per doblers. Els galeristes han donat sempre la imatge que tenen doblers, que ens podem permetre fer el que ens doni la gana, però això és la galeria antiga, conec galeristes que actualment guanyen mil euros al mes. El que hem de fer és començar a parlar de serveis, no d’obra.

Què ha passat amb la gent que abans podia accedir a comprar obra a les galeries?

Els anys vuitanta i noranta quasi totes les galeries comercials tenien dos tipus de feina, l’obra original i les edicions, perquè s’estava generant un nou col·leccionisme, la gent començava a comprar. En arribar l’explosió de doblers, el col·leccionista que es podia gastar 120 € en una obra gràfica de cop i volta podia accedir a aquells 600 € que costava un original. Les galeries van començar a deixar de tenir obra gràfica i a abandonar l’educació del nou col·leccionisme, es varen centrar en la gent amb un poder adquisitiu més elevat. Gairebé tot el mercat se centra en aquest tipus de públic i oblida tot un sector de gent que no s’ho pot permetre perquè no hi arriba. Així es va tancar la porta a generar nous col·leccionistes i aquest és un dels grans motius de la crisi de les galeries.

No us sembla contradictori que els artistes es queixin perquè sovint no cobren els seus honoraris per exposar en centres d’art però en canvi accedeixin a anar a fires on s’especula amb les seves obres?

Parlam de coses diferents. Al museu o al centre d’art l’artista ofereix un servei i això s’ha de remunerar. Una altra cosa és quan l’artista va a un esdeveniment comercial, allà no ha de cobrar per exposar la seva feina. Fins i tot aniré més enfora, és la galeria la que ha de pagar sempre la festa? Molts artistes, sobretot la generació dels noranta, et diran “per descomptat”. Les noves generacions, que veuen com en realitat sofrim i no som aquí només per treure doblers, et diran que no. Te’n posaré un exemple molt clar: si vaig a una fira i això a mi em costa 20.000 € i quan acaba la fira resulta que he venut 10.000 €, dues obres de 5.000 € de dos artistes, el que faig és pagar a l’artista la meitat, 2.500 €; els altres queden a la galeria i he perdut 15.000 €. Té sentit això? No som ric, quantes fires puc fer així? Una a l’any assumint tot el risc? No té cap sentit així com està plantejat avui en dia tot.

Idò val la pena continuar anant a Arco?

És que si la galeria deixa d’anar a Arco demà puc tancar. Arco és el punt de reunió, et permet mostrar als altres el que no han pogut veure de la teva programació, hi has de ser, però la majoria de galeries joves anam allà a perdre doblers, perquè nosaltres pagam el mateix preu per estand que la galeria que fa 30 anys que ven obres seves per 100.000 €. No es té en compte que el meu preu mitjà és de 3.000 €. Què passa? Els lloguers dels estands han arribat a preus molt elevats perquè abans es podien pagar, es venia molt, però això no és el que passa ara. L21 no pot viure de les visites que té i, si un col·leccionista entra a la web de la fira i no hi som, el que pensa és que hem tancat. Aquest és el problema, la visibilitat.

El juny de l’any passat L21 va realitzar el projecte expositiu The Art Fair. Durant tres dies es va desenvolupar un programa de xerrades i debats amb diferents agents del sector artístic, com també exposicions a l’espai públic, fins i tot hi va haver la col·laboració de les institucions. Com valoraríeu el resultat? Pensau que és important la implicació de les institucions en aquesta mena d’esdeveniments?

Pel que fa a l’IEB, ens van tractar bé; pel que fa al Consell i a l’Ajuntament, nefast. The Art Fair va ser un torcebraç que vaig fer a les institucions. Nosaltres teníem un projecte que es deia Solo, feia tres anys que parlàvem amb el govern del PP i estava a punt de sortir. MÉS, abans de les eleccions, va venir a veure’ns, tenien una curiositat bàrbara per això, però a l’hora de la veritat tot és “molt complicat” i “molt difícil fer-ho”. Ens vàrem començar a trobar una sèrie de barreres estúpides que van fer que arribàs al punt de dir: “Aquests es foten de mi i vull veure fins a quin punt arribaran”. Vaig fer el millor que sabia amb el que tenia. Gràcies a l’ajut, vam pagar els ponents que assistiren a les xerrades. Això em va servir per veure que fer una fira a Palma no tenia cap sentit perquè les institucions no ens ajudarien. Hi va haver agents culturals que perquè no estaven convidats a les taules no varen venir, fins i tot es varen permetre el luxe de boicotejar el programa. No sé ben bé per què, però això és Mallorca.

Sou membre de l’associació de galeristes Art Palma, com veis el teixit d’aquest sector? És prou fort i col·laboratiu?

Sí, en som el vicepresident, però darrerament no vaig a les reunions, ja que tinc la sensació que no hi encaix. A l’associació hi ha galeries amb les quals tens un bon feeling i d’altres amb les quals, en general, no tens ganes de fer res. Reconec que som una persona conflictiva a l’associació perquè m’agrada veure on són les mancances i com es poden solucionar. Quan hi vaig entrar hi havia tres esdeveniments, Palma Brunch, la Nit de l’Art i Palma Photo, que ja no es fa. Els vaig plantejar una proposta que es deia Swimmingpool. Pensava que era bona idea obrir la temporada el juny i crec que tenia sentit muntar un festival de galeries a Palma, fer una exposició al centre, amb un artista de cada galeria representat per un comissari extern, i no es va fer, a més de crear-se una sèrie de boicots absurds. Aleshores et planteges quin sentit té l’associació, què és el que volen realment? Per mi, aquests esdeveniments no tenen sentit si el que no hi ha és programació. A Art Palma sempre esperam que vingui gent de fora a salvar-nos, però què es pretén? Que vinguin a un lloc on no es programa res? Hi ha suficients llocs al món que ho fan. No estam a l’altura. Sempre he plantejat la mateixa pregunta a l’associació: per què ho feis? Es fan les coses perquè sempre s’han fet, és molt difícil posar el comptador a zero.

Creis que els ciutadans, els artistes i els galeristes podríem prescindir de la Nit de l’Art?

La Nit de l’Art és una estupidesa, s’ha convertit en una festa que res té a veure amb la primera intenció. Quan es va començar era un esdeveniment professional, com el Palma Bruch, que ens l’hem carregat perquè som incapaços de treballar en conjunt. Entenc que tots tenim poc temps, però arriba un moment en què dius: “Ja n’hi ha prou! No enredem més!”. El meu nom com a galeria surt als cartells d’Art Palma perquè som un associat més, la Nit de l’Art per mi no té sentit. Per això sempre deman què es vol de tot això, perquè quan faig un esdeveniment col·lectiu m’agrada tenir clar el perquè de les coses.

Una galeria d’art és simplement un negoci? Quin compromís cultural i social haurien de tenir més enllà de l’exposició i la venda d’obres?

Una galeria d’art hauria de ser un negoci, una altra cosa és que tu vulguis que tingui aquesta funció social. Pens que és important el que fa l’artista envers la societat. És clar que els meus valors són més aquests que omplir la caixa, però en realitat es veu poc aquest compromís. També ens hem de plantejar com a usuaris la pregunta: “Entraria en un espai on sé que no compraré res?”. La majoria de gent no, segurament quedaran a fora mirant l’aparador. Entenc que aquest és un dels motius pels quals la gent no entra en una galeria. Tindria més sentit pagar un euro a una galeria per entrar-hi? Potser sí, perquè sents que en formes part d’alguna manera. No sé si té sentit la gratuïtat en aquests espais.

Pareix que els adolescents són reticents a entrar als museus i a les galeries d’art. És possible vendre art als joves d’avui? Oferiu preus assequibles per a les seves butxaques?

Ara tenim una proposta per arribar a un públic més jove. Abans deia que m’agrada poc intercanviar una obra per doblers, però un artista pot intervenir de moltes maneres. A l’exposició d’Ian Waelder tinguérem camisetes d’edició limitada, per exemple, a un preu accessible. És una peça d’art que, a més, pots portar. La gent ho agraeix perquè tens en compte la seva economia. Les eines hi són, per canviar això.

Quan es parla de programes educatius relacionats amb l’art, el primer que ens ve al cap potser és un museu o institucions més o menys grans on es desenvolupen activitats com ara visites guiades, tallers, trobades... Poques vegades una galeria d’art. Com es podria plantejar l’educació artística dins l’àmbit galerístic?

En primer lloc, és feina de tots. Abans tenia la galeria devora una escola i els moments més emocionants me’ls han donat els al·lots quan han vingut, perquè veus que al final tenen tota la llibertat per entendre l’art. M’agradaria obrir la porta a tota una escola, però han d’estar educats per veure art. A l’escola han de fer l’exercici d’ensenyar als infants el respecte per l’art, i els pares també. Crec que és una responsabilitat conjunta.

Per acabar... es pot fer una exposició d’art sense públic?

És clar. He fet exposicions només per a mi, és un bon exercici. Pens que hem de deixar de pensar en el canvi de l’obra per doblers. La pregunta seria: donaries 100 € a canvi d’una exposició per no endur-te’n res?