Publicitat
Publicitat

ART

Els fraus i la glòria d'un falsificador mític

Dues exposicions a Eivissa i Madrid mostren obres de l'hongarès Elmyr de Hory

Els falsificadors d'obres d'art tenen l'orgull de veure com els experts no s'adonen del seu engany i any rere any les seves obres segueixen penjades a les parets d'un museu. L'hongarès Elmyr de Hory (Budapest, 1906 - Eivissa, 1976), a més d'estar considerat un dels imitadors més dotats del segle XX, es va convertir en una celebritat després que el delatessin els seus còmplices, Fernand Legros i Réal Lessard, que havien caigut en mans de la justícia a França. L'escriptor nord-americà Clifford Irving va immortalitzar la seva vida, digna d'una novel·la, al llibre ¡Fraude! La historia de Elmyr de Hory. El pintor más discutido de nuestro tiempo (1969). I Orson Welles li va dedicar la pel·lícula F for fake (1973).

La frontera entre la realitat i la invenció en aquestes dues obres, les fonts més importants per conèixer la biografia d'Elmyr de Hory, és molt prima. "Si en el moment d'escriure ¡Fraude! ja estava escrivint l'autobiografia del magnat de l'aviació Howard Hughes, que va resultar ser falsa, ¿quant hi ha de cert i quant de fals en el que va escriure sobre l'Elmyr?", explica Dolores Durán, la comissària de Proyecto Fake! Elmyr de Hory , l'exposició que el Círculo de Bellas Artes de Madrid dedica a l'artista. La mostra està formada per una trentena d'obres signades per Elmyr però que podrien passar per pintures de Picasso, Degas, Renoir, Léger, Signac, Van Dongen, Modigliani, Monet, Derain i Matisse, a més d'alguns retrats amb el seu propi estil i documents. Al seu torn, el Club Diario de Ibiza exposa a Eivissa prop de trenta Elmyrs de la col·lecció de l'empresari José Roselló, que el recorda com un "home amable, culte, que es convertia en el centre d'atenció de les festes i amb un aire de misteri. Quan parlava, semblava que no ho acabava de dir tot", recorda Roselló.

Hi ha una diferència substancial entre les obres exposades a Madrid i les que es poden veure a Eivissa. Mentre que les primeres estan signades a l'anvers i deixen molt clar que es tracta d'una imitació, les de Roselló només estan signades al darrere. "Les hauria pogut vendre clandestinament, però va eliminar aquesta possibilitat signant-les", explica l'empresari. Malgrat que Elmyr de Hory encara pot provocar molts disgustos a conservadors de museus, va protagonitzar una història apassionant. "El que jo faig no són còpies. Una còpia és una cosa que pretén reproduir el més fidelment possible una obra original. Jo no copio, sinó que interpreto altres pintors i això no és res nou en la història de la pintura", va afirmar en una entrevista per rebutjar el qualificatiu de falsificador, abans de concloure: "Potser només sóc un fabricant d'il·lusions, no ho sé. Jo mateix em plantejo la pregunta".

El falsificador falsificat

Els homenatges que De Hory va fer als grans artistes han tingut tanta fortuna que només han hagut de passar tres dècades perquè hagin aparegut Elmyrs falsos al mercat. "Se l'ha falsificat moltíssim. Bona part dels quadres que se suposa que són d'Elmyr són falsificacions, no són de la mà d'Elmyr. Aleshores, si es té en compte que la falsificació només sorgeix quan la signatura d'un artista té una certa consideració artística i econòmica, es pot dir que, d'alguna manera, va triomfar i va ser reconegut. A Van Gogh no el van falsificar en els cent anys posteriors a la seva mort perquè ningú sabia qui era i a ningú li interessava", diu Durán. Welles va resumir la seva història així:"És un talent que es riu dels que el van rebutjar i va convertir aquesta decepció en un gran acudit".

Un dels escàndols més sonats que va protagonitzar Elmyr va ser el del magnat Algur Meadows, que a mitjans dels anys 60 va descobrir que de les 58 pintures que havia comprat per un milió de dòlars, 44 eren falses. I una de les anècdotes més reveladores de la trajectòria de De Hory la va protagonitzar la pintura Dona amb un collar de perles , una falsificació que Kees van Dongen, quan ja tenia 90 anys, va certificar com a pròpia. " Havia de sortir a subhasta en una de les cases suïsses més importants, però algú la va veure a la pel·lícula de Welles i es va retirar. Amb tot, encara la vaig poder veure al catàleg d'una important exposició sobre fauvisme el 1976", recorda Durán.

Un gran joc d'identitats

Tot i que De Hory també va gaudir del reconeixement com a falsificador, com altres col·legues seus, la frustració per no fer-se un nom propi és a les arrels de la seva activitat. El pintor hongarès només va aconseguir vendre un parell de pintures a la seva primera exposició a Nova York, i de la mateixa manera que tenia un talent extraordinari per imitar l'estil dels grans artistes, es va crear una biografia fictícia amb tints aristocràtics i va arribar a utilitzar 60 pseudònims. "Quan es va celebrar el primer judici contra Elmyr no es va concedir l'extradició, i l'argument de la defensa era que no es podia provar que l'home que hi havia al banc dels acusats era l'home de qui demanaven l'extradició", explica la comissària.

A Eivissa, Elmyr va viure la cara i la creu de la seva vida. En uns anys en què personalitats del món del cinema i la cultura internacional estiuejaven a l'illa, va viure a La Falaise, una mansió dissenyada per l'arquitecte alemany Erwin Broner, i es va acabar suïcidant en una casa a Sant Josep el 1976 davant la por de ser extradit. Broner va ser un dels amics de De Hory que van quedar més sorpresos quan es va descobrir que era un falsificador. "Fins que no va esclatar l'escàndol el 1967 -diu Durán- cap dels seus amics no ho sabia. Va mantenir la seva identitat molt oculta fins que no va tenir més remei que mostrar-la".

Les