Cultura 01/07/2016

El festival Grec fa pujar polítics i banquers a l’escenari

El teatre aborda la crisi d’Europa, el cas Bankia, la corrupció i els efectes del crac del capitalisme

Laura Serra / Jordi Nopca
5 min
El festival Grec fa pujar polítics 
 I banquers a l’escenari El ritme de la Plateria obre el festival Grec

Barcelona“El teatre és polític o no és”, afirma, contundent, la directora Magda Puyo. I continua: “De manera més explícita o més poètica, necessitem posar a l’escenari la realitat, que és molt contundent i té una arrel econòmica i política”. Aquesta realitat s’escola per totes les escletxes del festival Grec del 2016, amb més de mitja dotzena d’obres amb polítics i banquers corruptes, famílies en crisi, violència, guerra... “Ara aflora en la cultura la conflictivitat entre el que surt del poder i el que arriba al poble”, resumeix l’actor Queco Novell. “Potser no tenim la resposta a la crisi -reconeix el director Roberto Romei-, però si fem una panoràmica i posem juntes totes les coses que sabem és «oh, déu meu». Les solucions reclamen el coratge d’alguns”, diu, apuntant als polítics. I el director del Grec, Ramon Simó, recull el guant: “També és important el coratge dels artistes, què posem als escenaris. Si no hi plantegem preguntes, no tindrem respostes. Si vas buscant només el públic, surten espectacles prims, petits i covards”.

Tenim un president que... no ens mereixem?

Queco Novell es ficarà precisament a la pell d’un polític a Confessió d’un expresident (que ha portat el seu país al llindar de la crisi) (al Club Capitol, fins al 31 de juliol), en un monòleg que és el seu primer paper no paròdic al teatre. El títol podria tenir unes ressonàncies especials a Catalunya però en realitat és un text de Davide Carnevali que podria passar a qualsevol país. L’expresident es treu la careta i espolsa remordiments en una confessió letal i cínica que arriba amb un toc d’alerta: “Que el que va fer ho va fer perquè el van votar. Dues vegades. És aquella dita que cada poble té el president que es mereix. El que ve a dir l’autor és que la democràcia, si no la cuidem, es converteix en un sistema una mica pervers”, diu Novell, a qui dirigeix Xavi Ricart. La casualitat ha fet que l’obra arribi després d’unes eleccions, cosa que convida encara més a reflexionar sobre frases devastadores com: “El problema del país no és la falta de feina, és la falta de temps per pensar”.

El president d’Esplendor és directament un dictador. No apareix mai a escena, però quatre dones l’esperen en un saló opulent (al Teatre Romea fins al 17 de juliol). Són la seva dona, l’amiga d’aquesta, una corresponsal de guerra i una suposada traductora (Míriam Iscla, Lluïsa Castell, Gabriela Flores i Laura Aubert) que queden bloquejades en aquest palau mentre a fora la neu col·lapsa carreteres i la revolució s’acosta per ensorrar el tirà. “La guerra cada cop és més present i l’espera sembla més llarga. L’efecte és claustrofòbic -afirma Iscla-. És quan surt la cara B dels personatges, la porqueria i el que les fa més fràgils”. L’esplendor que ho tapava tot s’apaga i s’hi instal·la la violència, explica la directora Carme Portaceli sobre un text d’Abi Morgan ( Sufragistes, La dama de ferro ).

La implosió de la banca i l’efecte dòmino

La fallida de Lehman Brothers el 2008 va ser l’evidència que la crisi econòmica mundial era una realitat, amb efectes que avui encara cuegen. El dramaturg italià Stefano Massini va decidir buscar l’origen d’aquell desastre i el va trobar 150 anys enrere, amb l’inici i la perversió del capitalisme contemporani. Ho va explicar “en un enorme poema dramàtic” en forma de trilogia que segueix la nissaga Lehman, diu el director Roberto Romei. “A través de la història d’uns personatges molt humans, que són fràgils però també taurons, explica la Història en majúscules, com feia Shakespeare, com Brecht, com els grecs. És un teatre grandiós, que ens explica el món, i sent ètic i polític, és divertit i entretingut”. Lehman Trilogy va ser un gran èxit a Itàlia i arriba aquí (a La Villarroel, fins al 31 de juliol) comprimida en un sol text de més de dues hores i sis actors (Rubén de Eguía, Santi Ricart i David Vert, entre d’altres) que greixen una maquinària que ja són incapaços d’aturar o redirigir.

La continuació d’aquell capítol podria ser Hazte banquero (Targetes black: tot el que et van voler amagar explicat amb les seves pròpies paraules), un muntatge de Simona Levi que exposa el frau del cas Bankia mitjançant els anomenats correus Blesa, filtrats per un anònim i gràcies als quals es va descobrir l’escàndol i s’han imputat un centenar de persones. Activista de 15MpaRato, Levi creu que l’obra té un “material molt llaminer” però que, a més, ha de servir “perquè no es pugui donar carpetadai es conegui la història, que aquest en cas es va obrir no pas gràcies a la Fiscalia sinó a l’esforç ciutadà”. Albert Pérez, Josep Julien i Elies Barberà protagonitzen l’obra, que es veurà al Poliorama del 5 al 7 de juliol... potser: “Els advocats ens diuen que ens la tanquen en tres dies”.

Els efectes destructors de la crisi econòmica

Els efectes de la crisi ens porten a l’Estació Tèrminus, una estació qualsevol d’aquesta Europa en crisi “que no està bé i ha de canviar, però no sap cap on”, diu Simó. És una frontera (al Mercat de les Flors del 2 al 5 de juliol) per on s’entrecreuen actors com Pepo Blasco, Jordi Oriol, Pep Ambròs i Judit Farrés i es poden observar moviments i caçar converses: violència de gènere, avió segrestat, falsa solidaritat, ateisme, jihadisme, capitalisme, armament... “La realitat que mostrem és la que sovint obviem -diu Magda Puyo, codirectora amb Simó-. És la violència pactada, la que hem acceptat que existeixi i que de tant en tant hem de tenir present, perquè estem acceptant coses intolerables i, si ho fem, en som còmplices”. És una hipòtesi que també podria firmar Lali Álvarez (Ragazzo), que torna a qüestionar l’ús del poder policial, judicial i mediàtic des del teatre amb Barcelona (Contra la paret) Barcelona (Contra la paret)a partir de casos com el 4-F, l’Operació Pandora o el cas Quintana (a l’Institut del Teatre, el 20 i 21 de juliol).

El preu de taxació dels últims mobles familiars dóna títol a un clàssic d’Arthur Miller, El preu, que dirigeix per primera vegada en català Sílvia Munt (al Teatre Goya fins al 7 d’agost) i que també connecta amb la realitat més crua: “Miller no posa el focus en la crítica social sinó en l’anatomia de l’ésser humà, i és devastador -diu Munt-. Venint del crac del 2008, que ha destrossat famílies senceres, no calia actualitzar-lo [respecte al Crac del 1929]. Les crisis fan trontollar el sistema i posen a prova les relacions familiars, el fet de saber empatitzar amb el dolor, d’haver de sobreviure”. Pere Arquillué, Ramon Madaula i Lluís Marco interpreten dos germans i un taxador. “Miller mostra que no hi ha bons ni dolents, hi ha motius per fer certes coses, depèn de quin preu estàs disposat a pagar”, sentencia Sílvia Munt.

EL RITME DE LA PLATERIA OBRE EL FESTIVAL GREC

“Per fi comença l’estiu, no hi ha cites electorals, les places són vostres, gaudiu!”. Amb aquestes paraules l’alcaldessa Ada Colau donava el tret de sortida al 40è festival Grec abans que el foc s’apoderés de la plaça Margarida Xirgu a ritme dels Fireworks de Katy Perry. Això passava a la mitja part del concert de l’Orquestra Plateria. La formació liderada per Manel Joseph havia aconseguit -i seguiria fent-ho durant tot el concert- el seu objectiu principal: encomanar les ganes de festa als assistents, que tan aviat podien assajar una coreografia amb Questa picolissima serenata, del gran Renato Carosone, com vibraven amb les percussions afrollatines de Quino Béjar a Una historia. Convidats com Joan Garriga, de La Troba Kung-Fú, Joan Manuel Serrat o Jordi Batiste -emocionant L’home dibuixat - van acabar d’animar els assistents, que van homenatjar l’actor i humorista Carles Flavià de la manera que ell hauria volgut: ballant, saltant i passant una estona fenomenal.

stats