Publicitat
Publicitat

LA PEGATINA SALA APOLO DIVENDRES 25

El septet La Pegatina fa suar l'Apolo amb el seu poti-poti d'influències

Una festassa de rumba-ska Sense complexos

La visió de la pista de l'Apolo abans que comencés el primer dels dos concerts que el septet de rumba-ska La Pegatina feia aquest cap de setmana per presentar el seu nou disc, Xapomelön , era força impactant. I no era només perquè la sala estigués plena a vessar -les entrades dels dos concerts estaven exhaurides des de feia dies- de joves al voltant de la vintena escassa que escalfaven motors ballant El vals del obrero , d'Ska-P, i bevent cervesa.

El que de veritat cridava l'atenció era la uniformitat de la juvenil marea humana: la pista de l'Apolo era un mar vermell, verd i negre, els colors amb què està feta la samarreta de La Pegatina. I és que és comprant marxandatge i entrades per als concerts com els fans del grup els donen les gràcies per regalar-los els discos, tots tres disponibles per descarregar gratis des del web del grup, i és també com els sustenten fidelment des de fa tres anys.

Uns cartells animaven els assistents a comentar el concert a Twitter amb l'etiqueta #apolopegatina. Però el públic -per molt associat al 2.0 que estigui el grup- estava massa ocupat divertint-se per fer tuits. Perquè la barreja 100% festiva de rumba catalana i cañí , ska i ritmes llatins de La Pegatina (veu, guitarra, baix, bateria, percussions, acordió i trompeta) pot agradar més o menys, però no se'ls pot negar que saben com muntar una festassa.

El septet nascut a Montcada i Reixach va oferir un xou llarg, d'un parell d'hores i una quarantena de cançons (!), moltes d'elles encadenades, interpretades en format de blocs que despatxaven un non-stop amb una energia incansable i una entrega total al públic. El nou àlbum, publicat la setmana passada i descarregat 30.000 vegades en aquest temps, va tenir força presència al repertori, però això no va impedir al públic cantar a plena veu. Com deia un dels pocs assistents que va decidir-se a fer tuits durant el xou, semblava que la gent no hagués fet res més que escoltar el disc nou durant els pocs dies en què havia pogut fer-ho.

Gat rumbero , La voisine , Tomasín , Chocholoco , Alosque , La sorranchera i Maricarmen (" Tú no lo sabes / Tu hijo es el último en salir de todas las raves ") van ser alguns dels moments més celebrats d'una setlist que va incloure amb força gràcia fragments de The party , de The Pogues, La bilirrubina , de Juan Luis Guerra, Por qué te vas , de Jeanette, el Borriquito i la Gitana hechicera de Peret o el Seven nation army de The White Stripes. Un melting impossible que exemplificava de manera excel·lent la manera com el grup tenia decorat el calaix rumber: el símbol de l'Om amb els colors de la bandera rasta.

El colofó de la vetllada, al segon bis, el va posar Amparo Sánchez, ex-Amparanoia i "una deessa" en l'escena mestissa, en paraules del grup. Sánchez va cantar amb ells Cáliz de fuego , la cançó amb la qual col·labora a Xapomelön .