MÚSICA
Misc 07/06/2017

“El feminisme és la lluita més global i més transversal”

Marinah presenta el disc ‘Afrolailo’ a la sala Apolo

i
Xavier Cervantes
3 min
Marina Abad, excantant d’Ojos de Brujo, en un carrer del barri del Poblenou, a Barcelona.

BarcelonaDiu Marina Abad, Marinah, que el disc Afrolailo (Kasba, 2017) reflecteix un estat d’ànim “social, polític i vital”. “Estic enfadada amb el món, i patint com pateix molta gent. Visc al Poblenou, em queden tres mesos de contracte i estic tremolant perquè ara aquí estan demanant el doble pels pisos. Hi ha un gentrificació terrorífica”, explica Marinah en un bar del barri barceloní del Poblenou. En el capítol de greuges també hi ha la corrupció política i el paperot d’Europa amb els refugiats, però mira de matisar l’enuig amb un somriure. Com transmet a la cançó Mil caballos salvajes, troba una mica d’esperança en “la manada”, en “la sensació de trencar l’aïllament i l’individualisme, que és la pitjor recepta per solucionar res”.

Aquesta confiança en el col·lectiu inclou també el feminisme, “la lluita més global i més transversal”, i s’adiu amb el to del disc que presentarà dissabte a la sala Apolo, dins del cicle Curtcircuit. “És un disc molt coral -amb col·laboracions de Lágrimas de Sangre, Kumar, Chicuelo, Arianna Puello i la Mari de Chambao-, i cantat a la gent que està lluitant per sobreviure i perquè aquest món sigui millor”, diu Marinah sobre un àlbum teixit amb ritmes cubans, jamaicans i rumbers que comença amb una cançó, Guayo, que sembla agermanar l’esperit del Gato Pérez amb el de l’Orquestra Plateria. “I amb algun fill de Bob Marley pel mig”, afegeix.

I és que el Carib, en el sentit afrocaribeny, i la rumba són les seves dues “aigües”. En una rema al costat de Carlos Sarduy, el trompetista cubà que ha coproduït el disc i que va acompanyar Chucho Valdés en l’homenatge a Irakere. I en l’aigua rumbera comparteix la barca amb Muchacho, el guitarrista d’Hostafrancs. “Fa un any i mig que allà on vaig jo hi va el Muchacho. És un músic espectacular, que toca la guitarra amb molt groove i que té molta presència en directe. A més, fa molt bé els cors, perquè per a tots els gitanos rumbers catalans els cors són com tocar la guitarra. Amb el Carlos i el Muchacho ja porto l’ afro i el lailo ”, explica Marinah.

Afrolailo té alguna cosa d’alliberament. La Marinah del 2017 respira amb més naturalitat que la que va engegar l’etapa post Ojos de Brujo amb El baile de las horas (2013). “Aquell era un disc de ruptura, i hi vaig arribar esgotada després de tot el procés del final d’Ojos de Brujo. No hi havia tristesa en el disc, però potser sí esgotament”, recorda. Les coses han canviat des d’aleshores. Per exemple, va fer l’àlbum Sintonías (2015) amb el guitarrista Chicuelo, una trobada “meravellosa”. “Era el meu color però amb un tessitura molt elegant i relaxada. És una de les coses que més he gaudit a la vida. Va ser un viatge necessari, i segueixo tocant amb ell, i m’ha permès ser més gamberra i rumbera en el meu projecte amb banda gran. De fet, en el nou disc m’he deixat anar més amb la rumba, i ben contenta”, diu.

‘Lolaila’ i orgullosa

“Dir que no soc flamenca sinó lolaila m’allibera molt”, afirma una Marinah que no amaga cap carta en les cançons d’ Afrolailo. “Aquest disc és una mica fer servir el clixé per alliberar-me dels clixés que em posen”, explica. I l’ha fet “més amb el cor que amb el cap”, perquè volia fer un disc amb cançons que tenia ganes de cantar en directe. “Si soc al Viña Rock no puc cantar segons què. Les realitats que em trobo sovint són festivals amb molta gent amb moltes ganes de ballar, així que vaig pensar el disc amb el propòsit de fer temes que després pogués pujar al directe”, recorda.

El ritme i l’alegria acompanyen textos d’amor, enuig i esperança, d’acord amb l’estat vital de la cantant valenciana. “Si no tingués un fill, intueixo que seria una mica més punky. Tenir un fill tal com està el món implica moltes responsabilitats -diu-. El meu fill té vuit anys i un dia em va preguntar: «Mama, quan sigui gran de què treballaré?» «Doncs d’alguna cosa que et faci feliç», li vaig dir. «Ja, però ¿i si no trobo feina?» Amb vuit anys, Déu meu Senyor, com estem, i té més raó que un sant. Tot ho veig des d’aquí, perquè per mi no faria tant com pel meu fill, i per això intento buscar esperança”.

stats