Publicitat
Publicitat

La felicitat és la derrota transitòria d'una amenaça

La felicitat ordinària

Si ja queda cursi parlar de la felicitat, voler-la explicar resulta rematadament irritant. Bé, doncs això començo a fer dient-vos que podem dividir els moments feliços en dos grans grups: els de felicitat extraordinària -aquells causats per un cop de bona sort- i els moments de felicitat ordinària -produïts a partir de fets habituals.

La primera idea que apunto és que la felicitat és un estat de negació. El que ens fa feliços és la capacitat de negar alguna cosa. La capacitat de negar alguna cosa i de mantenir aquesta negació, perquè la segona idea és que la negació feliç és transitòria, inestable, immediatament finita. Tendim a pensar que la felicitat és un estatus irreversible que finalment aconseguirem. Però aquesta és una visió idealista, absoluta, que emmascara la més modesta i tangible felicitat ordinària. Aquesta felicitat de cada dia que estic explicant és un estat de lluita. És una victòria momentània. És el moment sostingut i conscient en què sembla que derrotem el que ens causa dolor. Poso un exemple.

Recordem un moment ben quotidià, una petita porció de felicitat que segurament heu tastat avui mateix. Sona el despertador, és hora d'aixecar-vos i us permeteu mandrejar uns minuts. Fixeu-vos. El brunzit ens fa dolorosament conscients d'una feina desagradable. Sentim, en despertar-nos, la punxada del deure, de tot el que haurem de fer. I ens hi resistim. Hi plantem cara. Ho neguem. I això ens fa feliços. Sabem bé que haurem d'acabar llevant-nos, que serem derrotats, però encara no. Aquest encara no , aquesta negació transitòria, és la felicitat. I la sentim quan sortim de la feina, tot i saber que hi haurem de tornar. O quan algú que ens agrada ens somriu, tot i saber que mai no ens abraçarà. O quan obrim la nevera i prenem una altra cervesa, tot i saber que no n'hem abusar. Això és la felicitat ordinària, una victòria momentània en una guerra que tenim perduda.

Insistim a creure que la felicitat és una estació d'arribada on quedarà derrotada tota angoixa. I no. L'angoixa, la tensió, ha de ser present i insistent, ens ha d'estirar, ens ha d'amenaçar. I la derrota de l'amenaça, o més ben dit, el miratge d'aquesta derrota, és la felicitat. La felicitat és arribar al final del text i creure que durant un instant queda una idea clara.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT