Publicitat
Publicitat

5 exposicions del Palma Photo per recomanar

El festival es va inaugurar ahir i s'estendrà fins al setembre

Tota tria és subjectiva, discutible i, sovint, discutida. El Palma Photo d'enguany, amb dotze exposicions a galeries, quatre a centres institucionals i una que ocupa quinze suports publicitaris al voltant del centre de la ciutat, és prou variat i amb una qualitat més que suficient com perquè cadascú en faci una selecció pròpia. En aquesta pàgina recomanam i comentam cinc mostres que pretenen descobrir des d'aquelles obres d'artistes que debuten fins a provocar la revisió d'alguns "clàssics". Atès que la majoria d'exposicions inaugurades ahir vespre es poden visitar fins a principi de setembre, hi ha temps perquè cadascú pugui fer el seu llistat de recomanacions.

Alécio de Andrade

El Louvre i els seus visitants , d'Alécio de Andrade, és una exposició històrica i exquisida. El poeta, pianista i fotògraf Alécio de Andrade (Rio de Janeiro, Brasil, 1938 - París, 2003) es va passar mitja vida dins el museu del Louvre. Va dedicar gairebé quatre dècades a observar els visitants del museu i la particular relació que establien amb les obres. De l'exposició resultant, és particularment interessant observar com canvien, amb el pas dels anys, les persones i les seves actituds al museu, mentre que les obres de la col·lecció perduren immutables a les transformacions del dia a dia. Qui s'imposa a qui? La història que, atès que és pintada, és invariable, o la variació de la contemporaneïtat?

Chema Madoz

No per conegudes, i reconegudes, les obres de Chema Madoz deixen de ser un punt de referència a qualsevol reconegut. És cert que moltes de les imatges que es troben a aquesta exposició comissariada per Borja Casani, com que és una selecció de fotografies realitzades entre 2000 i 2005, poden ser per alguns ja massa familiars. Però ningú no pot negar la poètica de Madoz, el seu sentit de l'ocurrència i de l'escena, de crear un jeroglífic amb imatges que, tanmateix, cadascú en donarà una solució diferent. Les fotografies que componen aquesta mostra són tantes, que, a més de recomanar la visita, s'aconsella que s'hi vagi amb disposició de passar-hi temps, si és que es pretén "llegir-les" totes.

'Humans'

Vagi per endavant que de l'exposició Humans són més interessants les fotografies en particular que el conjunt que formen. Poc o gens tenen a veure les obres de Dani Cardona (Palma, 1971), Douglas Gordon (Glasgow, 1966), Cecilia Paredes (Lima, Perú, 1950) i Santiago Serra (Madrid, 1966). Poc, més enllà que hi ha persones a les imatges, tot i que les protagonistes siguin situacions de solitud, de repressió o de mutació. Tot i així, és una de les exposicions destacades perquè conté unes obres de gran qualitat. Unes criden l'atenció per la perfecció tècnica, com és el cas de les subtileses de Dani Cardona; d'altres, per l'escenografia sempre inquietant, de la qual cosa Douglas Gordon és un referent. De Cecilia Paredes (que ahir mateix inaugurava una gran exposició al Museu de Lima), se'n destaca el camuflatge de la persona en el seu propi decorat. Entre tot, la peça de Santiago Sierra, una acció de sis grans fotografies, és una de les seves obres més aconseguides. Enterramiento de diez trabajadores (Calàmbria, Itàlia, 2010), només ella paga la visita.

Ian Waelder/Misha Bies Golas

Dues exposicions a dos espais de la galeria Louis 21, tan mereixedora de veure una com l'altra. A nivell de carrer, la primera mostra individual de Ian Waelder (Madrid, 1993) parla de l'autenticitat i les possibilitats d'un artista que només té vint anys. Fotògraf de les imatges que després fa servir com a mitjà per a la realització de les obres, Waelder estableix curioses relacions entre la fotografia i la utilització que posteriorment en fa. El sobre per enviar una fotografia passada al gran format i la història d'intervencions diverses que tot enviament provoca al paquet fan part de l'obra més incipient d'una exposició que ha titulat Side/Wal k. La fotografia, atès que és extreta del sobre i transformada pel mateix acte d'enviar-la, conserva els plecs i pren volum. Aquesta experiència sembla infondre llibertat a l'artista, que trenca la bidimensionalitat pròpia de les imatges impreses, fins a arribar a uns volums i a unes intervencions que fan que la fotografia transgredeixi el propi llenguatge i es converteixi -com dir-ho? Escultura, pintura volumètrica, objecte...?- en una altra obra, de múltiples lectures que ha de fer el visitant.

Al subsòl de la galeria del carrer de Sant Martí, una sola obra de Misha Bies Golas és, per ventura, una de les peces més interessants del Palma Photo 2013, almanco conceptualment. L'artista, nascut a Lalín, Galícia, el 1977, es va fixar en un petit avió de cartró perdut entre els milers d'objectes que s'exhibien a l'exposició del pintor alemany mestre de l'apropiacionisme Hans Peter-Feldman al museu Reina Sofia de Madrid el 2012. La mostra de Feldman era ben bé tot un mirall de l'acumulació caòtica contemporània. Misha Bies Golas es va centrar en una de les peces menys cridaneres de Feldman, aquell avionet penjat just amb un cordill curt a un clau imperceptible, per donar-li una altra vida i fer-lo volar sense necessitat de tocar-lo. El visitant s'ha d'esforçar per contemplar el vol. S'ho paga.

Verú Iché

SALA PELAIRES

Les obres de Veru Iché (Mar de Plata, Argentina, 1972) desprenen sensibilitat, són, sens dubte, singulars i ofereixen una emotivitat que en cap cas no és complaent ni assossegadora. A Chacabuco , que és el títol de la primera exposició a la Sala Pelaires d'aquesta artista resident a Palma que ha recollit nombrosos reconeixements fora de l'illa, Veru Iché torna a remoure el bagul de la memòria familiar, recupera roba arrugada i grogosa, persones que ja no hi són i que s'han convertit en imatges sense rostre, sense mirada, ombres distorsionades i records espinosos. La seva és una poètica del dolor i de l'absència, de la inquietud que pot arribar a fregar la bogeria.

A aquesta mostra, Veru Iché es demostra com l'artista completa que és: la fotografia tècnicament és impecable, les intervencions són subtils i, en cap cas, no oblida detall per reforçar les escenes. El seu passat de profunda coneixedora del cinema d'autor no ha de fer pensar que les fotografies i altres obres són un escenari dissenyat perquè hi entri l'espectador. Són vivències de i per a l'artista.

Etiquetes