Publicitat
Publicitat

EL LLIBRE DE LA SETMANA

Si et diuen que el teu germà és un assassí

El dia 13 de gener del 2007 va aparèixer al fons d'un barranc el cadàver de Miguel Grima, l'alcalde de Fago, un petit poble del Pirineu aragonès d'un centenar de cases, "amb 33 veïns empadronats i, a l'hivern, una dotzena d'habitants". El periodista Carles Porta va anar-hi a cobrir la notícia i es va allotjar a la casa de Santiago Mainar, ramader i agent forestal, l'únic veí del poble disposat a atendre els periodistes i a parlar sense embuts de l'actitud "despòtica i tirànica" del difunt. Al cap de tres setmanes, la detenció de Mainar va empènyer Porta a tornar-se a interessar pel cas. El resultat d'aquell interès, que es va allargar durant quatre anys, és un llibre excel·lent, Fago. Si et diuen que el teu germà és un assassí , una novel·la de no-ficció o un reportatge periodístic de llarg alè que recrea i explora la dimensió criminal, però també la humana, sociopolítica, ideològica i moral d'aquella història encara plena de clarobscurs.

El procés de confecció d'un llibre d'aquesta naturalesa és, no cal insistir-hi, molt llarg i ple de paranys: laboriosíssim. No només per l'enorme quantitat d'hores que Porta ha dedicat a documentar-se -lectura del sumari del cas, escolta de declaracions, etc.-, sinó també pel seguiment que ha fet in situ de totes les etapes del procés, la qual cosa li ha permès establir una relació de confiança amb els principals protagonistes i alguns dels testimonis crucials de la història, i de parlar-hi llargament. Sobretot, amb el mateix Santiago i amb la seva germana gran, la Marisa, el vertader motor dramàtic -al més pur estil de les heroïnes tràgiques- del llibre, la qual ho deixa tot de banda per demostrar la innocència del seu germà.

L'autor fa molt bona feina a l'hora de descriure amb vivor i agilitat els diferents escenaris i situacions. L'ambient enverinat que es vivia des de feia molts d'anys a Fago, podrit per una secular tradició de caciquisme: tot plegat, esclar, molt tètricament segle XIX. La rutina de Santiago a la presó mentre espera el judici: quotidianitat, companys de cel·la, visites dels familiars, intercanvi de cartes amb una amiga de joventut amb qui emprèn una relació sentimental. I, last but not least , la terbolesa del context en què es desenvolupa el cas. Com si es tractés d'una novel·la negra, Fago ofereix una exploració crítica, subtil però contundent, de la societat espanyola: les irregularitats i negligències de la Guàrdia Civil, la voracitat carronyaire del periodisme sensacionalista, l'amoralitat d'alguns polítics, la inoperància de la justícia...

Tanmateix, el gran encert de Porta és l'habilitat amb què conjuga els aspectes més íntims de la història -la relació entre els germans, la fe abnegada de la Marisa en la innocència del Santiago- amb el dramatisme carregat de suspens -realment Santiago Mainar és l'assassí?, i si ho és, va actuar sol?- que sempre requereix el relat d'una crònica criminal. En aquest sentit, és excel·lent la caracterització dels dos germans. D'una banda, hi ha la Marisa, valenta i amantíssima. De l'altra, hi ha el Santiago, que primer s'autoinculpa i després es declara innocent, i que aviat es mostra com un ingenu narcisista i megalòman, culte i molt ideologitzat, però d'una manera il·lusa i primitiva, amb aquella arrogància redemptorista de qui se sent just entre pecadors.

Gràcies a un estil directe i precís, que sempre va al gra i que s'abeura del nervi i la immediatesa del millor periodisme, i gràcies també a una estructura molt endreçada, que clarifica i fa apassionant una història truculenta però amb nombrosos punts foscos, la qualitat literària del llibre aviat es revela inapel·lable. Es podria dir que comparable a la qualitat d'una gran novel·la, però el periodisme del segle XX i del que hem viscut de XXI ha donat massa obres mestres per necessitar comparacions falsament ennoblidores.

Trepidant però mai accelerada, inquietant però mai efectista, commovedora però sempre sòbria i amb ràfegues sorprenents d'humor, Fago és una obra profunda i poderosa. A més, sap treure partit d'aquell suplement d'intensitat -morbo més empatia- que sempre acompanya el relat d'uns fets reals.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT