Les escultures d’Oteiza ocupen l’espai de la Pedrera
Una exposició amb un centenar d’obres seves reivindica la potència creadora de l’artista basc
BarcelonaJorge Oteiza (1908-2003) va sintetitzar el seu procés escultòric en una carta adreçada al poeta i crític d’art Juan-Eduardo Cirlot. “La meva evolució té set etapes, que puc reduir a dues, l’una mostra l’expressió, l’altra la desmunta, fins que arriba al zero negatiu”, escrivia l’escultor basc. I si fa no fa, això mateix és el que explica l’exposició Oteiza. La desocupació de l’espai, que es pot visitar des d’avui fins al 22 de gener a la Pedrera (l’entrada costa quatre euros). “Molts ens hem perdut un Oteiza a Barcelona, i ja en tocava una retrospectiva”, diu la directora de l’àrea de cultura de la Fundació Catalunya-La Pedrera, Marga Viza, que recorda que no s’ha fet cap mostra sobre Oteiza a la capital catalana des de la que va organitzar La Caixa al Palau Macaya l’any 1988.
L’exposició de la Pedrera inclou 91 escultures, 84 de les quals procedeixen de la Fundació Museu Jorge Oteiza d’Alzuza (Navarra). Tres les ha cedides el Museu Reina Sofia i quatre són de col·leccionistes privats. Amb aquesta àmplia representació de l’obra d’Oteiza s’ha configurat una mostra que segueix un relat cronològic. Comença amb la relació amb el cubisme i l’art precolombí, passa per la influència de Henry Moore i l’abandonament de la figuració per endinsar-se en l’abstracció i l’experimentació geomètrica, i arriba fins a les caixes metafísiques i el buit d’obres com Unitat mínima, una peça del 1959, l’any en què va decidir abandonar l’escultura. “En la meva escultura final no s’hi veu més que buit”, va escriure Oteiza, que considerava que el buit l’havia deixat “sense escultura a les mans”.
Sense trencar el relat temporal, La desocupació de l’espai té dos àmbits temàtics especials dedicats als conjunts escultòrics de la basílica d’Arantzazu a Oñati i a les obres que va presentar a la Biennal de São Paulo del 1957, en què va guanyar el Gran Premi d’escultura. “Ell ja estava en l’abstracció quan li van encarregar l’obra d’Arantzazu”, explica Elena Martín, responsable del departament de conservació del Museu Oteiza i comissària de l’exposició amb Gregorio Díaz Ereño, director del mateix museu. Oteiza, però, conscient del pes simbòlic de la basílica -“és com Montserrat per a nosaltres”, diu Viza-, va acceptar un encàrrec amb què es plantejava un repte. “Volia renovar l’estatuària religiosa”, explica Martín.
El fris dels apòstols
El resultat més espectacular va ser el fris dels apòstols, un conjunt de catorze figures, en comptes de dotze, amb què volia que “el poble basc es veiés reflectit”. Són figures desfigurades, amb el cos buit i rostres amb faccions geomètriques dures, que el 1954 el Vaticà va considerar inadequades i brutalistes.
El projecte de la basílica va quedar aturat fins al 1969, i aleshores Oteiza va completar el conjunt amb una pietat. A l’exposició hi ha reproduïts un fragment del fris a escala reduïda, tres caps d’apòstols de la mateixa mida que els que hi ha a la basílica i diverses pietats. També s’hi inclou documentació sobre la preparació de les escultures i escrits que mostren el desencís amb les autoritats eclesiàstiques.
El diàleg amb Gaudí
L’àmbit dedicat a São Paulo exhibeix vuit de les vint-i-vuit obres que Oteiza va portar a la Biennal del 1957. Va ser el moment culminant de la seva trajectòria. “Li arriba el reconeixement internacional i van fer-li moltes ofertes per entrar en el mercat de l’art, que va rebutjar”, explica Martín sobre un artista que defensava l’art com a “escola política de presa de consciència”. Algunes de les obres d’aquest àmbit, com Nucli en contracció, mostren la coincidència estètica entre Oteiza i Chillida. Tanmateix, l’exposició obvia l’aspre enfrontament que van mantenir durant molts anys els dos escultors bascos, i en què Oteiza va acusar Chillida de plagi. “L’exposició se centra en Oteiza, i introduir això en l’exposició ens hauria distret de l’objectiu”, diu Viza.
Sí que hi ha un diàleg conscient amb Antoni Gaudí. “Són escultures fetes per a l’home, i funcionen molt bé en aquesta dimensió, la planta de la Pedrera que havia sigut l’espai domèstic de la família Milà”, explica Martín. Així, les peces estableixen un diàleg visual amb l’arquitectura de Gaudí, sobretot amb les columnes i amb el sostre de l’àmbit consagrat a l’esfera. L’exposició també inclou material audiovisual, un espai dedicat al laboratori experimental i un altre sobre la notable activitat assagística d’Oteiza.
