Publicitat
Publicitat

'The Guarry Men Show' explota un nou gènere al Poliorama

Un esbós cabareter d'una idea brillant

(Des)concert. L'espectador no sap en quin joc teatral participa quan comença The Guarry Men Show ; busca sense èxit les claus per fer-se còmplice de les quinze històries mentre dura l'espectacle, i surt del Poliorama sense haver trobat el què. Rebobina i enumera de memòria un somriure mantingut durant gairebé tota la funció, algunes rialles sonores i espontànies, curiositat per l'esforç surrealista dels contes, interès per una dramatúrgia que vol desfer-se del tòpic, constatació d'unes interpretacions que remeten a la tradició cabaretera -en el sentit més germànic- i la sospita que el Guarry Men Project està encara immers en un procés de recerca d'un llenguatge propi.

Fins i tot la campanya de comunicació condueix a l'equívoc. El públic potser espera un cafè concert d'uns personatges que d'entrada semblen un creuament de Les Luthiers (una auto-referència de la companyia) amb Faemino y Cansado: la brillantor argentina amb un punt canalla castís. Però una vegada començat l'espectacle els presumptes protagonistes es retiren a un segon pla per erigir-se en primària i freudiana consciència polifònica d'uns relats deutors de l'absurd, més amargs del que s'esperava. Un cor grec de tres veus, vestit amb l'uniforme tronat dels músics d'una orquestra de festa major en hores baixes. Tres Peps Consciències per a una versió només apta per a adults de Pinotxo . Una imatge potenciada per una escenografia que sembla el retorn a l'escena del crim d'una revetlla quan la festa ha acabat.

Un aire general de decadència que pesa massa sobre un espectacle que dubta si prefereix mare comèdia o pare drama. La indecisió no condueix a la tragicomèdia sinó al to estrany i dissonant d'alguna cosa que no sap encara què vol ser. Com una fugida cap endavant, els Guarry Men forcen el gag amb un humor sense variacions basat en el recurs escatologicomusical. Res en contra de l'ocurrència còmica que neix dels instints situats per la zona del baix ventre. Fins i tot els Monty Python van crear números memorables amb un enciclopèdic coneixement de girs sexuals i ventositats.

Però el que desconcerta és la sensació que els Guarry Men només intervenen -tot i la veu en off que promet que ens submergim en el seu particular univers- quan cal recordar al públic que assisteixen a un espectacle d'humor. Mentrestant, se'ls relega al podi del recurs que s'activa només quan és estrictament necessari. Fins que no s'encén l'alarma, la funció prescindeix del seu element diferenciador. Estrany, molt estrany. Encara que es valori l'esforç per crear categories i llenguatges dramàtics que connectin amb nous públics, al final la iniciativa sembla un esbós d'alguna cosa que en un futur indeterminat convindria tornar a revisitar.