La dramàtica aventura dels captius i renegats mallorquins

PalmaA l’hora de muntar arguments increïbles i rocambolescos, la realitat històrica sovint ha superat, de molt, la creativitat dels novel·listes d’aventures d’imaginació més desbordant. Aquesta idea es fa evident amb Captius i renegats al segle XVII. Mallorquins captius entre musulmans. Renegats davant la Inquisició de Mallorca, de l’historiador Onofre Vaquer Bennasar, publicat per El Tall i presentat dimecres a Palma, en un acte on intervingueren Josep Juan Vidal, catedràtic de la UIB, i el mateix autor.

El llibre dóna notícia de 447 captius –cristians raptats per musulmans i portats en territori islàmic–, nascuts a Mallorca o que hi habitaven, com també de 225 renegats, que eren els captius cristians que es convertiren a la religió musulmana. Les principals fonts documentals utilitzades per Onofre Vaquer han estat, en el cas dels captius, els concessos matrimonials. “Quan la viuda d’un captiu es volia tornar a casar, un seguit de testimonis declaraven sobre la història del mort i les circumstàncies de la captura, el captiveri i la defunció”. En el cas dels renegats, la font més útil són els processos inquisitorials a què els sotmetien. “Després d’escapar-se, es presentaven davant els tribunals de la Inquisició per demanar perdó i explicaven la seva vida: com els havien capturat, com eren els amos que tenien, en què consistia la cerimònia de renegar, quin tipus de vida duien durant el captiveri... També es podia donar el cas que la Inquisició jutjàs la memòria d’un renegat mort –fins i tot podien arribar a cremar-los en estàtua–, i en aquest cas la informació és menor”.

Drama dels captius

Al llarg del segle XVI, la majoria de captures de cristians de les Balears es produïren en terra ferma, quan hi havia un desembarcament per sorpresa –recordem la gran ràtzia otomana contra Menorca l’any 1558, quan varen ser raptats milers de menorquins–; al segle XVII, en canvi, “els turcs ja no venien a territori illenc perquè hi havia un acord de pau entre Constantinoble i el regne d’Espanya”, explica Vaquer, “i la majoria eren capturats en alta mar, raptats de naus mercantils o corsàries”. Una vegada reubicats en territori enemic, el captius eren usats com a esclaus, com mà d’obra barata –n’hi havia que eren forçats a remar a galeres, la feina més dura–, com a servei domèstic o com a picapedrers en obres públiques. També n’hi havia que eren venuts per obtenir un substanciós rescat. En aquest sentit, Vaquer recorda que “Alger sobretot vivia del corsarisme”. Els rescats, que variaven en funció de la importància social i possibilitats econòmiques de cada captiu, “eren pagats per mercaders, per les ordes religioses o per la monarquia”. No sempre era possible salvar els captius, perquè n’hi havia de molt valuosos per als seus amos i aquests no els volien vendre. Entre els més preuats, “hi havia els al·lots, que feien de criats”, i també “els que dominaven bé un ofici, sobretot els que sabien construir una nau”.

Per entendre la dimensió del fenomen dels captius, basta dir que, “a principis del segle XVII, Alger tenia 100.000 habitants, més 25.000 captius procedents d’arreu d’Europa”. Qui més qui menys exercia el corsarisme, durant aquells segles: a la Mediterrània occidental, els grans corsaris eren d’Alger i Tunis, i a la Mediterrània oriental, els cavallers de Sant Joan, de Malta”. Vaquer recorda que, durant la segona meitat del XVII, els mallorquins també varen ser els reis del corsarisme.

Peripècies dels renegats

Les motivacions d’un cristià captiu per renegar del cristianisme i convertir-se a l’Islam podien ser variades. Hi ha testimonis (no del tot fiables) que afirmen que els seus amos els maltractaren per fer-los renegar. També n’hi havia que, segons digueren a la Inquisició, només es convertiren per interès, “de boca però no de cor”, i que no anaven a les mesquites i que, d’amagat, continuaven resant el rosari. “També va haver-hi captius que renegaren per ser enrolats en naus corsàries destinades a atacar cristians i que, quan s’aturaven a Formentera o a Cala Murta per cercar llenya o aigua, aprofitaven per fugir”. A Mallorca, hi arribaren molts renegats que fugiren dels seus capturadors d’aquesta manera. “Es té constància que, aquí, hi arribaren fugitius polonesos, grecs, francesos, italians, de les Illes Canàries... I molts s’establiren a l’illa, un pic recobrada la llibertat”, conclou Vaquer.e