Publicitat
Publicitat

TEATRE

'Quan despertem d'entre els morts', un Ibsen sense gaire interès

Quan despertem d'entre els morts és l'última obra de Henrik Ibsen i, per molts, el seu testament dramàtic. Un testament força trist que reflexiona amb amargor sobre el fracàs vital de l'artista, la dissortada elecció d'aquell que viu només per la necessitat d'expressar-se i, en conseqüència, és incapaç d'entendre els altres i, en particular, la model que li va entregar cos i ànima per a la seva obra mestra, El dia de la resurrecció . Ibsen escenifica el compromís de l'artista com una obsessió mortal que l'aïlla de la vida real. Un text poc exhibit, per alguna cosa deu ser, que ens arriba en una posada en escena en què destaca l'espai escènic conceptual de Max Glaenzel i la il·luminació de Maria Domènech per sobre de la direcció de Ferran Madico. Potser obsessionat per la síntesi de l'obra, no aconsegueix una tensió dramàtica entre els personatges perquè ens traslladin el que passa dins seu.

Madico imagina tota l'obra dins d'un blanc omnipresent que evoca la mortalla dels cadàvers; introdueix una sèrie de gestualitats coreografiades (està de moda), que no aporten res de res, i, sobretot, roba als espectadors el final de l'obra. Vull dir que qui no la conegui, mai sabrà que el protagonista, l'escultor Rubek, i la seva model, la Irene, moren sota un allau a dalt de la muntanya. Enmig d'una correcció interpretativa sense estridències, Lluís Marco (Rubek) es qui, per nosaltres, expressa amb més credibilitat el conflicte de l'obra i els sentiments que bullen a dins del seu personatge.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT