21/03/2012

I demà ja entendrem tots els llibres

3 min
I demà ja entendrem tots els llibres

Dóna'm la mà i mantinguem-nos: els petons ja vindran

Erri de Luca busca sempre la paraula justa, i acostuma a trobar-la. Als deu anys, el seu verb preferit era mantenir. "Comporta la promesa de tenir agafat de la mà, de no deixar escapar, de no fugir", explica a Barcelona l'escriptor napolità d'ulls blaus. Som al Centre Cultural Teresa Pàmies, dos dies després de la mort de Teresa Pàmies. Que no era l'última veu de l'exili, com deien fa una setmana els titulars dels diaris, però gairebé. Si no et mata la guerra, et mata la vida.

No tinc deu anys, però m'afanyo a incorporar el verb mantenir a la llista de preferits: m'esparvera la idea que la gent que m'importa em deixi de donar la mà i desaparegui. Fa mig segle, quan tot just començava a escriure l'edat amb dues xifres, el petit Erri estava convençut que ja coneixia el món dels adults, tret d'un verb que ells "engrandien exageradament": estimar. "Al punt àlgid del verb els adults es casaven, o bé es mataven", escriu a Els peixos no tanquen els ulls . D'adolescent, la paraula que va ocupar per a ell "el centre del coneixement" era justícia. "La justícia és la igualtat, no pas el càstig als culpables", diu ara.

Però aquest llibre (autobiogràfic, per no perdre el costum) parla sobretot de l'amor i, en concret, dels petons, "l'objectiu més alt que aconsegueixen els cossos". Un cop ha tastat l'amor en forma de petó, el narrador creu que ja té la clau que li faltava per desxifrar l'univers humà. Ho diu així de ben dit: "Vaig pensar que a partir d'aquell moment entendria tots els llibres".

Paraules descartades: ni necessitat, ni solitud, ni destí, ni revolució

L'obsessió d'Erri de Luca per les paraules justes converteix una conversa amb ell en un plàcid joc de desmentiments o, si més no, de precisions, de matisos. Ludovica Valentini, responsable de clubs de lectura en italià, li pregunta si el llibre neix de la necessitat. "No, necessitat no és la paraula. L'he escrit per llibertat personal, que és el contrari de la necessitat".

Valentini fa referència a la solitud. Ell: "La paraula solitud no m'agrada, m'estimo més parlar d'aïllament. La solitud és un estat; l'aïllament, una capacitat". L'entrevistadora esmenta el destí per parlar d'allò que ens depara el futur. "Destí és una paraula que no faig servir, o que només utilitzo en el sentit de destinació". Pel que fa a la revolució, l'autor la conjuga en passat: "El terme revolució ha caducat". Potser sí: De Luca no parla per parlar. I és, literalment, un home de paraula.

La ficció no és res més que la veritat disfressada de mentida

La memòria és traïdora perquè sí. Traïdorenca, com diu Francesc-Marc Álvaro a Entre la mentida i l'oblit . Erri de Luca se sap víctima d'aquesta traïció: "No sóc amo de la meva memòria, ni la consulto com si fos un diccionari. És ella la que ve cap a mi, i aquest n'és el resultat", admet. A l'hora d'escriure, el de Nàpols es deixa manar per la memòria, feta d'un poti-poti d'invents i records, però inventar directament li sembla "un abús de confiança".

La literatura autobiogràfica de De Luca funciona, i de quina manera. Però a vegades la ficció és la millor aliada per narrar segons què. "Per què no tenim altre remei que recórrer a la ficció (fins i tot a la seva formulació hiperbòlica) per explicar certes veritats tremendament complexes?", es pregunta Francesc-Marc Álvaro en un dels articles aplegats ara en llibre.

Sovint el tractament literari d'una experiència límit revela la realitat del món i de l'ànima humana amb més precisió que la ciència històrica. En són bon exemple les novel·les de Jorge Semprún i d'Imre Kertész. L'infern, però, no en té l'exclusiva. Si tanques la porta a la ficció, deixaràs fora la veritat.

stats