Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La cultura és o no és una qüestió d'estat?

El fet diferencial Ni espanyols, ni independents: francesos. No en tinc el més mínim dubte. Culturalment, Catalunya estaria més bé sent una regió francesa que una autonomia espanyola. O un entremig: una regió associada, seguint el model de Puerto Rico amb els Estats Units. França, tot i ser un estat centralista, té una concepció de la cultura com a valor inalienable que lliga amb el que aquí es demana. Al director francès Robert Guédiguian, un home clarament d'esquerres amb un cinema compromès, li van preguntar arran de la seva última pel·lícula, Las nieves del Kilimanjaro , abans de les eleccions franceses: "I què creu que passarà amb el seu cinema si guanya Sarkozy?" Guédiguian va fer repetir-se la pregunta, i no pas perquè no l'hi haguessin fet en francès. Finalment va dir que no l'entenia, i va afegir: "A França, la cultura és una qüestió d'estat. Guanyi qui guanyi". Va guanyar Hollande, que va complir la seva promesa i va abaixar l'IVA de la cultura al 5,5%. A França, a més, el sistema de gires de les companyies està ben organitzat a través, sobretot, de la xarxa de Scènes Nationales, per no parlar de la normativa salarial d'un ofici tan discontinu, per la qual cosa es va crear la figura dels intermitents que Sarkozy es volia carregar i que va provocar la suspensió del Festival d'Avinyó el 2003.

Els problemes vénen de lluny A casa nostra les coses són ben diferents. No cal recordar les diverses declaracions de ministres, amb Montoro al capdavant, perquè amb els fets ja paguen (l'IVA al 21%, incompliment dels acords amb museus o festivals, etc.). Però és que el problema ve de lluny. A Espanya la cultura no ha estat mai una qüestió d'estat, ni quan les coses anaven bé i s'hi van abocar notables recursos -sense arribar mai a les promeses electorals ni als percentatges dels països europeus seriosos-. Probablement, i per un error de principi, d'incultura en aquest cas, els diferents governs de l'Estat i la Generalitat només van arribar a entendre que donar suport a la cultura passava per fer-la pública, per convertir les estructures administratives en el rovell de l'ou de les arts, sense crear una base sòlida que consolidés l'àmbit privat o concertat. Queda palès en la manca de lleis que afavoreixin el consum cultural o els processos de creació en temes tan sensibles com la fiscalitat i l'especificitat, en matèria social, dels artistes i les empreses artístiques.

Les
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF