24/04/2011

Una cullerada d'humilitat

2 min
Gavaldà va signar Valset , el llibre il·lustrat per Xavier Salomó que surt de la cançó d'Els Pets.

Quan et lleves el dia de Sant Jordi i surts al carrer corres el risc de tacar-te l'americana amb una glopada d'optimisme. La gent s'escampa pels carrers assedegada de llibres que els omplin l'ànima amb paraules guaridores. Els balcons i les vitrines resisteixen heroicament a tanta estupidesa rabiosa amb escuts de roba quadribarrats. Els homes traginen desvergonyidament rams de roses i les dones les reben cofoies i les passegen estarrufades a la feina un cop esmorzades. No cal patir, però. El rondinaire que viu rellogat dins teu et diu que tot plegat és un miratge. Que et fixis com els marrecs aprofiten les aglomeracions per pispar els còmics a grapats, que la gent només fa cua per tenir a prop algun cretí analfabet que surt a la tele denigrant el del seu costat, que els homes cofois regategen el preu de la rosa o envien directament la secretària a comprar-la i que les dones les reben fent veure que no ho saben i les desen a qualsevol racó.

És igual. Tu, que avui et sents alhora comprador i portador de rosa i escriptor mediàtic no te'n pots estar de badar fascinat, repassant entre signatura i signatura la varietat de fauna que et passa a grapats per davant dels morros. La padrina eixerida que et felicita pels articles de l'ARA i tot seguit et pregunta per què no menges més; el nen gòtic ple de grans que malgrat que té un mòbil d'última generació et farà una foto tremolosa i ben desenfocada; la parella encantadora que t'encoloma el seu nen a la falda, un nen que instintivament t'odia potser perquè ensuma que ets l'autor material de la cançoneta odiosa que els seus pares s'entesten a posar-li cada nit abans d'anar a dormir; l'escriptor de debò que avorrit de no fer res mira de reüll la teva cua i et dedica amb tota la cura del món una mirada assassina.

'Quién es este matao?'

Sí, viure Sant Jordi des de darrere el taulell és com assistir a mil concerts individuals des de la primera fila. Ara bé, si hagués de triar-ne un, un de sol, ho tinc molt clar. Triaria la noia que quan ja estava gairebé a punt de plegar em va fer entomar la cullerada sopera d'humilitat que tota estrella del rock multicomarcal necessita. Parlo de la noia espatarrant que un cop llegit amb esforç el meu nom en un cartronet doblegat damunt el taulell, va fer una ganyota divertida i es va girar a l'amiga que tenia darrere i li va dir: " Ni puta idea de quién es este matao! " Que mona, ella.

stats