Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

El teatre de text resisteix mentre que l'experimentació perilla i les grans companyies opten per l'òpera

El cost de la paraula

Les paraules tenen un preu. Qualsevol que es relacioni amb el món de la traducció ho sap. Més preus: la tarifa telegràfica i la tarifa periodística. Totes dues en perill. El telegrama és un anacronisme mantingut per Correus i la informació escrita és un valor a la baixa. Una subhasta professional amb un preu de sortida de setanta-cinc cèntims d'euro per article, als mitjans digitals. Quan la penúria es fica en el relat quotidià com la brutícia sota les ungles, la comptabilitat es converteix en filosofia existencial, i les arts, en una declaració possibilista.

Per voluntat, obligació o intuïció, el teatre s'ha bolcat en aquest llarg i cru hivern del descontentament en la seva unitat mínima d'informació: la paraula. Alguns, com John Malkovich, es prenen al peu de la lletra l'economia de mitjans i redacten un breu manifest per al Dia Internacional del Teatre. Breu, sense la condensada intensitat que posseeix un haiku. Simplement la brevetat de l'obvietat. Per compensar-ho, els Max del 2012 han concedit el seu premi de la crítica al Nuevo Teatro Fronterizo de José Sanchis Sinisterra, un projecte que fa dècades que inverteix en obstinació en la paraula, primer a Barcelona (la Sala Beckett) i ara a Madrid. Una autèntica casa de la moneda i timbre del teatre de text.

La paraula no és or -encara que alguns s'entestin a suprimir-la- però és un valor refugi, un actiu fiable en els mercats teatrals sacsejats per la crisi. Amb un intèrpret i una història per explicar n'hi ha prou. Un monòleg és la inversió bàsica per parlar de teatre de text. Però la reflexió no hauria circumscriure's a la gasiveria d'un informe de producció i a la seva implacable ràtio de benefici. Qualsevol alternativa al text es troba ara amb un entorn hostil. El risc s'ha reduït als elements inevitables. És un retorn forçós als quarters d'hivern. Un estricte instint de supervivència, com el que va salvar el teatre argentí en el pitjor moment del corralito financer. La resistència que es va fer forta en sales d'estar i gimnasos abandonats.

Companyies sense successors

La Fura dels Baus i Comediants serien aventures professionals inconcebibles en aquests moments. Fins i tot La Cubana seria una entelèquia de tertúlia d'artistes si ara tinguessin la voluntat pionera de llançar al mercat Cubana's delikatessen . Hem perdut en innocència i hem guanyat en hipoteques de futur. Quan la companyia de Jordi Milà anuncia el seu esgotament perquè no troba un horitzó clar, no hi ha un projecte nou i jove que prengui el testimoni. Els grups que van tenir la voluntat de canviar la jerarquia dramàtica no deixen successors. En civilitzacions més avançades que la nostra encara tenen els mitjans i l'alè necessaris per crear i elaborar universos paral·lels (el circ literari dels germans Forman, el cabaret oníric de Peeping Tom, la geografia mal·leable de James Thiérree, els plans seqüència de Robert Lepage), però aquí -amb excepcions, com el renaixement de l'escola circense- el teatre ha optat per no gastar energies innecessàries en un tipus d'espectacle que asseguri l'evolució i la continuïtat de plantejaments dramàtics com el llenguatge furer dels anys vuitanta.

El teatre físic, el teatre sensorial, és un luxe que ningú vol assumir, ni estèticament. L'experiment és gasosa. Fins i tot la comèdia generacional, que tants bons resultats recull a Catalunya, és un fenomen que en cap cas busca reptar l'espectador. És una modernitat empàtica amb un poderós fons conservador.

En aquest sentit és lògic que els millors treballs de la Fura es produeixin ara en l'òpera. És l'únic gènere contemporani que es permet la màxima expressió de l'obra d'art total. Al seu servei té una sofisticada màquina que col·loca la paraula en una posició d'igualtat entre la música i l'impacte visual de la seva posada en escena. En l'òpera el llenguatge furer ha pogut transcendir el seu propi mite paralitzador. Si la televisió ha substituït el cinema en el seu impacte regenerador, l'òpera ha ocupat el lloc del teatre en la seva expressió més multidisciplinària.

L'espectacle es retira de les sales consagrades al text i s'atrinxera en els equipaments obligats a amortitzar inversions milionàries. Els uns conreen l'essència i els altres les enormes possibilitats d'un artefacte per meravellar. Tot s'hi val mentre el silenci no sigui l'única moneda corrent.