Publicitat
Publicitat

ORQUESTRA NACIONAL DE FRANÇA. L'AUDITORI 14 DE MARÇ

El director italià firma un antològic Stravinsky amb la Nacional de França

La consagració de Daniele Gatti

Un cop més s'ha pogut comprovar en directe, sense que ens volguessin donar gat per llebre, un fenomen que no té explicació natural, un dels misteris de l'art de la interpretació. Per què la mateixa orquestra sona molt millor amb un director que amb un altre? Són els mateixos cent músics, la sala és la mateixa, però el so canvia, es transforma i fa créixer la qualitat del conjunt. Possiblement tot depèn del carisma del director, de la seva capacitat per aconseguir que els músics donin el millor de si mateixos i es deixin la pell en la interpretació d'una obra. Aquest miracle existeix: l'Orquestra Nacional de França va sonar millor que mai. En els últims anys, han fet gires amb els seus dos anteriors titulars, Charles Dutoit i Kurt Masur, i amb directors convidats de la talla de Lorin Maazel. Tots són grans músics. Però amb l'italià Daniele Gatti, el seu titular des del 2008, toquen millor que mai.

En aquesta visita, en la temporada d'Ibercàmera, Gatti va escollir dues obres mestres de les quals qualsevol melòman guarda en la seva memòria interpretacions fantàstiques. I va enterrar definitivament els tòpics en no tocar, ni en les propines, una sola nota del repertori francès. ¿No diuen que la música és universal? Doncs això. Va obrir el programa amb la cèlebre Simfonia núm. 6, Pastoral , de Beethoven, i la qualitat i bellesa del so orquestral va captivar immediatament el públic: claredat absoluta en les línies, equilibri en totes les seccions, dinàmiques calibrades amb mà mestra, precisió i un talent especial a l'hora de subratllar els detalls més innovadors de l'escriptura beethoveniana sense forçar la naturalitat i fluïdesa del discurs.

El concert va donar un tomb amb Stravinsky. El que abans era bo, aleshores arribava a un nivell extraordinari i ho feia en una obra revolucionària que gairebé va inventar el que entenem per música moderna: La consagració de la primavera , aquest prodigi d'inventiva musical que aviat complirà un segle de vida -es va estrenar el 1913- i que va sonar a L'Auditori com un cicló. Gatti i la Nacional de França van deixar el públic amb la boca oberta en un remolí de ritmes, energies, temes i colors encegadors. La gamma dinàmica va ser sorprenent, des dels matisos exquisidament delineats als clímaxs més poderosos. Una Consagració antològica i una consagració personal, perquè Daniele Gatti, nou a la plaça, va conquistar del tot l'exigent públic d'Ibercàmera, familiaritzat amb els intèrprets més famosos, que el va aplaudir d'allò més. Un públic que, pels comentaris i les cares de felicitat a la sortida del concert, ja està desitjant tornar-lo a veure en acció.

De fet, tothom sortia de L'Auditori amb la mel als llavis després d'escoltar com a propina un Wagner de desbordant expressivitat i lirisme, una versió del preludi del tercer acte d' Els mestres cantaires de Nuremberg d'aquelles que no s'obliden.