Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

Toni Casares rescata un text poc conegut de Henrik Ibsen, 'El petit Eiolf'

Un clàssic es cola a la Sala Beckett

Un autor mort entra per primer cop a la Sala Beckett, especialitzada en autors contemporanis. Toni Casares hi dirigeix El petit Eiolf , una de les obres menys conegudes i més tardanes de Henrik Ibsen.

"De tant en tant m'agrada emmerdar les coses, trencar l'excessiva coherència i sortir de la línia", diu el director de la Sala Beckett, Toni Casares, per justificar que hagi col·locat a la programació d'aquest any el nom d'un autor clàssic del segle XIX. En realitat, ell volia dirigir l'única obra que va escriure James Joyce (mestre de Beckett), però un hereu garrepa de l'autor no va voler-ne cedir-ne els drets. Així és com va canviar un Joyce per un Ibsen: " El petit Eiolf és un text poc conegut que no s'ha fet mai a Catalunya, és una obra molt adequada per a un teatre de petit format i, a més, Ibsen és el pare del drama realista contemporani, és d'una modernitat que t'hi cagues!", defensa Casares.

El text és un dels últims que va publicar el dramaturg noruec, l'any 1894, i òbviament recull els grans temes ibsenians, com el sentiment de culpa asfixiant, la necessitat de realització personal i l'enfrontament amb un entorn que no el comprèn. El tema de l'obra, l'estructura -amb girs inesperats- i el rerefons moral dels personatges són impecables, i d'una modernitat que justifica l'encaix a la Beckett. "És un teatre d'idees, però a la vegada d'emocions", alaba el director, que s'ha encarregat de la traducció i adaptació del text.

L'obra engega amb la crisi existencial d'Alfred Allmers, un senyor de classe baixa que es va casar amb una atractiva dona rica per garantir el futur de la seva germana, amb qui té una relació estranyament intensa. La parella va tenir un fill, l'Eiolf, que va quedar paralític per un descuit dels pares mentre mantenien relacions sexuals. L'home, mort de remordiments, té una experiència mística que fa que abandoni la gran obra que estava escrivint, La responsabilitat humana , per cuidar el noi. Però l'aparició de la dona de les rates -un personatge sorgit de l'imaginari popular que equivaldria al nostre home del sac- capgira els seus plans bondadosos.

"El personatge femení és molt radical: és una dona que està gelosa del seu propi fill, cosa que trobo molt comprensible des del punt de vista de la dona d'avui -diu Casares-. El personatge masculí no pot assimilar les contradiccions de la vida mundana, busca els ideals més alts, la puresa existencial, i això l'aboca a allunyar-se de la realitat", explica el director, que ha col·locat Alicia González Laá, Òscar Muñoz, la menuda Sara Rosa Losilla i Aina Huguet en una escenografia austera i minimalista però amb vestits d'època.

Sembla que al final de la seva trajectòria, Ibsen va dibuixar per fi un personatge masculí que es podria emparentar directament amb les dones valentes, complexes i amb determinació pròpies de les seves obres més famoses, la Nora de Casa de nines , la Hedda Gabler de l'obra del mateix nom i l'Elena Alvin d' Espectres , que van causar escàndol a la seva època perquè posaven en entredit la família i la societat de l'època. Aquí la topada entre els valors ideals i les necessitats terrenals; entre l'amor pur romàntic i l'amor pràctic, condueixen a un final tràgic però purificador.