BarcelonaAmb el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona reconvertit en un gran estudi de ràdio, Joaquim Maria Puyal va fer ahir de mestre de cerimònies de la Mercè amb un pregó -en versió curta, perquè l'escrita s'hauria allargat força més enllà de l'establert- amb banda sonora que va fer un recorregut per la història de la ciutat i va deixar grans titulars com la crida als catalans a treballar junts per assolir els seus objectius "sense haver de dependre de ningú" i a valorar el que és nostre -i molt específicament la llengua.
El pregó va ser, sobretot, un passeig per la seva "història d'amor amb Barcelona". Un trajecte que va sobrepassar l'hora i que va harmonitzar amb cançons i efectes de so adaptats a cada època. De Núria Feliu -que ho seguia emocionada des de l'auditori- a Manel.
Quan encara ressona el discurs de l'entrenador del Barça, Pep Guardiola, que encoratjava el país a aixecar-se aviat i posar-se a treballar per ser imparable, Puyal va agafar-li ahir el relleu i va sumar una altra premissa a la imparabilitat: "Si anem junts, som imbatibles", va sentenciar després d'explicar la importància de superar "les nostres diferències" perquè "la força de la unió del poble és irreductible".
"El futur és nostre"
Si el pregó del poeta Joan Margarit l'any passat va tenir un to marcadament sobiranista -i va ferir sensibilitats en algun sector de l'Ajuntament-, Puyal no va parlar de la necessitat de replantejar-se les relacions entre Catalunya i Espanya -com sí que va fer el poeta-, però va aprofitar el seu recorregut històric per mirar cap al futur. Recordant la gesta de la vaga que, al 1951, va deixar buits els tramvies de Barcelona perquè havien apujat el preu del bitllet per sobre del de Madrid, es va agafar a la força dels ciutadans per aconseguir grans coses: "Si sabem què volem i lluitem per assolir-ho, el futur és nostre, sense haver de dependre de ningú. Això és el que ha de ser en democràcia. Nosaltres depenem de nosaltres".
Un futur en què, a més, va destacar de manera explícita el paper de les persones immigrades en assegurar: "Si ells ho volen, els nostres discursos han d'incloure els seus interessos, perquè defensar el que és nostre és defensar-los a ells".
No tot van ser elogis i crides al gran potencial català. Puyal també va criticar la tendència a renegar del que és propi. Del lament per la pèrdua de locals emblemàtics i amb identitat pròpia de Barcelona va saltar a la defensa del català: "Si perdéssim la llengua, que pel camí que anem tampoc no seria tan inimaginable, serà responsabilitat nostra". I en aquest punt va elogiar el "coratge" de Pau Casals de portar el català a l'ONU, i va dir: "Aquest coratge no el tenen els nostres esportistes a qualsevol escenari internacional, on alguns no són capaços de parlar català ni anglès. Tampoc el Barça o els nostres artistes o professionals ho tenen sempre prou clar".
En el seu particular passeig per la història de Barcelona, que va començar amb els records d'infància al Barri Gòtic, va destacar esdeveniments especialment significatius, com l'impuls que va suposar la celebració dels Jocs Olímpics. I aquí va fer una pausa per agrair la feina de l'home que, en la festa organitzada per celebrar el nomenament de Barcelona com a ciutat olímpica, "entaforat en un abric salta amb els braços enlaire mentre li riuen les orelles". Ni més ni menys que Pasqual Maragall . El "Moltes gràcies, alcalde", va ser una de les puntes d'aplaudiments de l'acte .
I, tot seguit, va remarcar la necessitat de trobar "líders de debò", gent que "treballi i s'exigeixi". Puyal va utilitzar l'últim respir de la intervenció per felicitar la Mercè en diverses llengües.
