Publicitat
Publicitat

El cas Rototom en l’era del boicot global

El festival valencià cancel·la l’actuació del músic jueu Matisyahu i encén una polèmica internacional

“Ens hem trobat entre dos extremismes”, sentenciava ahir Filippo Giunta, el director del Rototom Sunsplash, per justificar la cancel·lació de l’actuació de l’artista hebreu Matisyahu, que havia de tocar-hi dissabte i que la plataforma propalestina BDS (Boicot, Desinversions i Sancions contra la colonització, l’apartheid i l’ocupació israeliana) va boicotejar. Va ser l’única sortida que Filippo Giunta va trobar davant el dilema: “D’una banda, una associació que no atén raons i que ho tracta tot com un «amb nosaltres o contra nosaltres» i, de l’altra, un artista que davant la nostra simple (i legítima) pregunta de condemna de la guerra com a instrument de resolució de conflictes ha evitat respondre repetidament”, resumia. Per això Matisyahu va caure dissabte passat del cartell del festival de reggae més gran d’Europa, que atreu a Benicàssim 250.000 persones en vuit dies.

Ahir a les 9 del vespre, per fi, l’artista va fer pública la seva opinió via Facebook: “Jo defenso la pau i la compassió per a tothom. La meva música parla per si sola. [Però] El festival insistia que havia de clarificar la meva visió [sobre el sionisme i el conflicte israeliano-palestí], cosa que era com pressionar-me perquè estigués d’acord amb l’agenda del BDS. Honestament, era xocant i ofensiu, com a artista jueu americà declarat que m’intentessin empènyer a fer declaracions polítiques. ¿Els altres artistes n’han hagut de fer per actuar?”, preguntava.

La Federació de Comunitats Jueves d’Espanya va anar més enllà. Ahir qualificava de “covarda, injusta i discriminatòria” la cancel·lació, i un “xantatge vil i sinistre” de BDS a un festival que rep ajuts públics. Fins i tot el Congrés Mundial Jueu, amb seu a Nova York, va expressar “indignació” i “perplexitat” per la decisió i va demanar a les autoritats espanyoles que actuessin contra els responsables. La majoria de mitjans internacionals s’han fet ressò del cas. “No diem no a Matisyahu com a hebreu o sionista, sinó que simplement hem considerat inadequat acollir un concert que hauria generat un conflicte, segur”, puntualitzava Giunta en un comunicat.

La polèmica s’havia covat durant setmanes. Al juliol, la branca del País Valencià de BDS havia alertat el Rototom que el músic nord-americà “havia participat en festivals sionistes i havia donat suport a crims, com l’atac de l’exèrcit israelià contra la Flotilla -explica Vicent Bellver, membre de BDS-. Que anés a un festival que porta per lema Peace revolution i ha destacat per la defensa dels drets humans, ens semblava incongruent”. El festival no va reaccionar i BDS va llançar una campanya de boicot a través de les xarxes, a la qual es van sumar diversos artistes.

La força de la viralitat

Una de les frases que BDS ha esgrimit en la campanya surt d’una entrevista en un diari de la Universitat de Cornell, a Ithaca (Nova York), que es pot consultar per internet. L’artista diu -si bé en un context més ampli-: “Fins on jo sé, mai hi ha hagut un país anomenat Palestina”. La viralitat ha fet la resta.

Aquesta és una mostra de l’efecte de les xarxes socials: el boicot global. Un cas similar va acabar amb la cancel·lació de l’actuació de Ten Walls a la passada edició del Sónar. El festival va descobrir-li per les xarxes socials unes declaracions homòfobes molt “explícites”. Com que anava “en contra de l’esperit del festival”, no van dubtar a expulsar-lo. Altres festivals van fer el mateix i la seva agència el va deixar de representar. “Mai ens havia passat. No és habitual fer aquest tipus de declaracions, però tampoc no fem una recerca biogràfica prèvia”, reconeixen des del Sónar, tot i que segueixen per les xarxes tots els artistes.

“Analitzar cançó per cançó és complicat. No ho hem fet mai -diu el director del BarnaSants-. Però un artista que estigui en contra dels valors del festival, que tenen a veure amb la democràcia, la llibertat, la igualtat i les sobiranies, no hi actuarà. Has de prendre partit o n’ets còmplice”. “Una altra cosa és la pluralitat: estem en contra del pensament únic, fins i tot el nostre”, afegeix Pere Camps. El director del festival Temporada Alta, en canvi, separa art i ideologia: “Per qüestions ideològiques no censuraria ni deixaria de programar ningú, pràcticament. Si no, ¿Paul Celan, Céline, Ernst Jünger i T.S. Elliot no valen res? Els festivals poden tenir una línia ideològica però no poden fer una censura simplement per una qüestió d’aquest tipus. No se m’acudiria mai dir a un actor que vingui al Temporada Alta que fes una declaració a favor de la independència”.

La religió, en el punt de mira

La qüestió israeliano-palestina ha sigut una de les més proclius a generar boicots, en les dues direccions. Més de 700 artistes (de Brian Eno a Mike Leigh o Ken Loach) van anunciar en una carta al març que no establirien cap tipus de “relacions comercials amb Israel” perquè “la catàstrofe de Palestina segueix”. També l’any passat, al juny, grups jueus demanaven la clausura de l’exposició de la fotògrafa palestina Ahlam Shibli al Jeu de Paume i, a l’agost, la comunitat novaiorquesa va aconseguir cancel·lar representacions de l’òpera del Met La mort de Klinghoffer, perquè mostrava “simpatia pels terroristes palestins”. La interpretació d’ El cant dels ocells de Noa als actes de la Diada del 2009 també va ser convulsa. La cantant israeliana va ser rebuda amb xiulets -i amb aplaudiments per tapar el xivarri-. Noa, quan va acabar de cantar, va fer un breu discurs en català per apaivagar els ànims: “El meu somni és ser present i cantar a la firma del tractat de pau entre Israel i Palestina”.

La religió ha estat sovint en el punt de mira: des de la cantant Sinéad O’Connor estripant la foto del Papa el 1992 fins a l’actuació de les Pussy Riot el 2012 en una església ortodoxa -que també ha cridat al boicot contra Madonna-, la provocació i la crítica han anat agermanades. A les unes les va aturar la llei Putin; a Madonna, l’administració Bush: el 2003 es va veure obligada a fer una versió alternativa del clip d’ American dream, en el qual apareixia Georges Bush encenent un cigar i llançant una granada als models d’una desfilada de caràcter bèl·lic.