No m'és fàcil escriure sobre la desaparició de la soprano Montserrat Figueras. No m'agrada parlar de la mort d'algú com ella. Prefereixo, com el periodista italià Tiziano Terzani al llibre El fin es mi principio, concebre la mort com una cosa a evitar, i prefereixo l'expressió hindú abandonament del cos. En escriure d'una personalitat tan marcada i profundament espiritual, mística si voleu, m'adono de com la Montserrat va aconseguir l'únic desig pel qual val la pena lluitar en aquest somni de somiats que diem vida: ser un mateix. Aquest ser un mateix va agafar en ella una forma humana de cariàtide, que per sempre més esdevindria el suport absolut i incondicional d'un tità de la música com Jordi Savall. Montse, et seguirem escoltant i parlarem. Però no amb paraules, sinó amb un silenci idèntic al que ha sorgit amb la notícia del teu traspàs.
