La cara oculta de Hawaii
El nord-americà Alexander Payne s'endinsa en la realitat hawaiana que no surt a les guies turístiques. El resultat és Los descendientes, una pel·lícula que pot rebre moltes nominacions als Oscars.
LONDRES.Si establíssim una classificació entomològica dels directors nord-americans, Alexander Payne (Omaha, 1961) seria una cosa així com una rara avis. No només pel seu deliberat humanisme, ni tampoc perquè parla mitja dotzena de llengües estrangeres, ni perquè és un autèntic especialista en Ernesto Sabato. També perquè fa un cinema sobri i honest, universal i alhora local, situat entre la paròdia i el melodrama, aliè a les receptes que triomfen a taquilla i interessat en les petites misèries de personatges que no cridarien l'atenció entre la multitud.
Així és Los descendientes , la nova pel·lícula de Payne vuit anys després de l'èxit internacional d' Entre copes . El director signa una cinta madura i tragicòmica, protagonitzada per George Clooney, en el paper d'un pare de família enfrontat a diverses crisis a la vegada. D'entrada, la seva dona ha patit un accident i ha entrat en un coma profund. Mentre es fa càrrec de dues filles de qui mai no s'havia responsabilitzat, descobreix que la seva esposa li va ser infidel. Per si no n'hi hagués prou, aquest descendent de l'aristocràcia hawaiana es troba enfrontat a un dilema moral: vendre o conservar les últimes hectàrees de terra verge que queden a l'illa d'Oahu, on hi ha Honolulu.
¿Hi ha aristocràcia a Hawaii? Segons la pel·lícula, sí. En formen part personatges que podrien passar "per sensesostre o assassins a sou", com explica Payne amb un somriure tan sarcàstic com el seu cinema. "Jo sóc de Nebraska i no coneixia el teixit social de Hawaii, que és fascinant, però també difícil d'entendre. Tots coneixem el cantó turístic de l'illa, però no les persones que hi viuen tot l'any", explica Payne, fill d'immigrants grecs que van canviar-se de cognom -el de debò era Papadopoulos- per facilitar la vida dels seus fills al pati de l'escola (i la del professor que passava llista).
El director atribueix a aquests orígens les seves dots per a l'observació dels seus conciutadans. "Ser descendent d'immigrants m'ha permès observar el meu país amb certa distància, cosa que considero positiva quan ets director de cinema. Sóc un observador que també participa. Em ric del meu país i alhora estic orgullós de formar-ne part", afegeix.
Payne ha rodat un film ple de reflexions sobre la vida, meditacions sobre la mort i camises hawaianes amb estampats de gust dubtós, del qual sobresurt la voluntat de distanciar-se dels subproductes que predominen al cinema nord-americà. Per a Payne, Los descendientes és "una pel·lícula passada de moda", inspirada en els grans directors dels anys 70 a qui admirava de petit.
"Volia fer una pel·lícula amb personatges que semblessin nord-americans de debò. És paradoxal que el nostre país, amb una indústria del cinema tan desenvolupada, no faci pel·lícules autènticament nord-americanes, sinó caricatures que puguin ser venudes arreu del món. Vull parlar de la realitat social del meu país, igual que el cinema italià parla de la realitat italiana. Per això ens agrada el cinema: perquè ens hi veiem reflectits", explica Payne.
Un Mastroianni modern
Aquesta vegada, el director ha posat en perill el naturalisme que havia convertit en marca de la casa escollint un actor conegut. Amb tot, aquest cop Clooney s'esforça a desmarcar-se del posat irresistible de galant madur d'anunci de cafè. "No totes les estrelles són iguals: també n'hi ha de creïbles -discrepa Payne-. Clooney és com Mastroianni. És una estrella a qui no li costa gens interpretar homes normals i corrents. Té el mateix magnetisme i la mateixa capacitat de riure's de si mateix".
Ho demostra en una de les primeres escenes de Los descendientes , en què corre carretera avall calçat amb sandàlies i amb un estil no especialment atlètic. Clooney aconsegueix que oblidem el sex symbol i ens el creiem interpretant un home amb l'edat que figura al seu passaport. La transformació física de Clooney, saludada amb un Globus d'Or, sembla assegurar-li també una de les nominacions a l'Oscar que s'anunciaran dimarts. Clooney s'hi hauria de veure les cares amb el francès Jean Dujardin, que comptarà, per la seva banda, amb una arma tan poderosa com el silenci.
