El camí erràtic

El nou batle de Palma, Antoni Noguera, ha fet aquests dies una visita de batle al Casal Solleric. Les visites de batle sovint són això: una foto cordial amb l’objectiu d’escenificar un interès que tothom agrairia que es demostràs amb fets. Atès que sap que la política cultural de Ciutat és una de les patates calentes del seu mandat -tan calenta que crema-, s’ha situat a la balconada del Solleric i ha proclamat que això és “una mostra de la importància que volem donar a la cultura en el meu mandat”.

Així, sense pensar-hi gaire, se m’ocorren moltes maneres de demostrar una aposta real per la cultura, i cap d’elles té a veure amb fer-se una foto. Se m’ocorre que ho podria fer multiplicant de manera substancial els pressupostos miserables que s’hi destinen. Pens que ho podria fer començant un camí de professionalització que tota àrea de gestió requereix. També podria promoure la participació de manera real i no com una pantomima que ha aplicat el divideix i guanyaràs i que ha acabat amb un menyspreu absolut de la vertadera participació. Se m’ocorre que podria posar-se fort per estendre les programacions culturals a tota la ciutat, com es va prometre , i no només a barriades afins a la seva formació. Crec que es podria fer una política de biblioteques, problema latent que necessita remei urgent. Pens que es podria haver fet la foto al Balaguer, però quan ens demostrin per a què serveix el que s’hi ha invertit. O, potser, a les Torres del Temple, anunciant el començament d’una rehabilitació que ja era prioritària a l’inici d’aquest mandat. Ens ho podria demostrar canviant la cúpula de la Regidoria, vists els resultats dels darrers dos anys. Podria... Ara veig que no he fet cap punt i a part. Em deman si l’inconscient m’ha duit a pensar que, de moment, tot és punt i seguit.

ARCA i el ‘Mega Fun’

Estic ben contenta que ARCA hagi pitjat fort perquè l’Ajuntament de Palma actuï contra l’apropiació publicitària que havia fet l’empresa Mega Fun Games d’una de les poques xemeneies de la història industrial de la ciutat, la de l’antiga fàbrica de llet ILMA al Coll d’en Rabassa. Cort hi ha actuat i se celebra. Aquesta xemeneia és un element patrimonial i així s’inclourà en el nou catàleg de protecció de Ciutat. Una només espera -millor dit, desitja- que no s’hi hagi d’incloure el monòlit de la Feixina, si més no per respecte a les víctimes del feixisme i perquè no té cap valor historicoartístic. Cada vegada que hi pens, se’m fa més mala d’entendre la defensa fèrria que en fa ARCA.

Pere Noguera

Poques coses puc afegir al que han dit de Pere Noguera, en aquests dies de dol, mestres com Llorenç Capellà a Ultima Hora i Guillem Frontera a les pàgines de l’ARA Balears. Era precisament Frontera qui, al seu article ‘Pere Noguera, el teatre i el país’, dibuixava un perfil de l’amic tot retratant la cultura a les Illes; les polítiques culturals, millor dit. I quan dic “retratant” ho faig en el sentit més memorial del terme, aquell de “ha quedat retratat”, per la immobilitat que suposa. Escrivia Frontera: “Hi ha dirigents polítics, arreu del món, que coneixen el poder de la cultura, el valor que afegeix al país en el present i en el futur. I no perquè la cultura doni vots, sinó perquè, a l’interior, fa créixer la vida dels seus ciutadans; i, a l’exterior, perquè fortifica el país molt més que el seu armament, fins i tot a l’hora d’enfrontar-se a la barbàrie. Els nostres líders, en la seva quasi totalitat, dissenyen polítiques erràtiques o infeccioses, segons la tradició del partit de cadascú. Aquest estat de coses es constata, amb especial neguit, quan desapareix una d’aquestes figures que estan molt per damunt del que se’ls ha permès fer. És el cas de Pere Noguera, un home de teatre total...”. Amén.

A mi sempre em va cridar l’atenció la manera que tenia Pere Noguera d’encaixar aquest trànsit pel desert al qual han obligat tan sovint les nostres polítiques culturals. En Pere, si s’emprenyava, i sens dubte que es devia emprenyar, feia un somriure o qualque comentari que deixava entreveure un “no em ve de nou” o un “no n’hi ha més de fetes”. Feia part d’una generació que va obrir camí, que va facilitar un canvi necessari, però que molt aviat es va adonar que l’obertura que havien de proclamar els nous temps era un miratge que, a més, els exclouria sense miraments. Esborrats els referents, i en el nostre món del teatre Pere Noguera n’era un dels indubtables, el camí erràtic al qual al·ludeix Guillem Frontera és el territori que interessa a uns i a bona part dels altres. En tot cas, Pere Noguera s’ho agafava amb solfa, no com qui tira la tovallola, però sí com qui sap que l’única via és anar fent. I feia, i tant que feia. Descansi en pau.