Una bona cervesa gelada

PortocristoLlegia. I els observava. Tornava a llegir. I els tornava a observar. Es capbussaven una vegada i una altra a la piscina. En sortien i s’hi tiraven de nou. En aquell moment, em vaig sentir com dins un somni. No és que fos un somni. Era una sensació d’irrealitat, d’imatge perfecta d’impossible ocurrència. Per això vaig pensar que era un somni, perquè, de tan perfecte, no hi ha res.

M’havia preparat l’acostumada cervesa gelada, necessària durant els horabaixes llargs i humits de l’agost de Mallorca. Som una mica primmirat en qüestions de cervesa. En copa de boca ampla o en tassó baix. Necessita respirar i perdre una mica de gas. I sempre vidre i, si pot ser, glaçat. Mai plàstic.

Els meus fills es banyaven a la piscina mentre jo llegia a l’ombra d’un gran nesprer de fruits picats i vespes famolenques. Però no m’agrada perdre’ls gaire de vista. Diguem que no són precisament uns peixos nedant, sinó més aviat uns troncs malgarbats a la deriva.

Estava segut en una gandula en la postura més còmoda que vaig poder aconseguir i anava alçant la vista del llibre a estones inconnexes. En un d’aquests instants de vigilància, vaig observar el sol. Ja es ponia darrere el turó de Son Amoixa i era d’un color or que em va trasbalsar. M’imagín que cada dia devia tenir aquest color, però, aquell horabaixa, no en sé el perquè ni m’ho faceu dir, el vaig trobar més daurat que cap altra vegada. Els seus rajos il·luminaven la pell dels meus fills d’una manera diferent. Les seves pells brunes resplendien i m’enlluernaven. El sol hi va dibuixar figures, ones i llampegades de groc lluent que no havia reparat mai en la meva vida.

M’hi vaig quedar bocabadat, encisat per una aura de tendresa màgica. I tot va començar a anar a càmera lenta. Els seus llongos, les capbussades, les rialles i corredisses. Cada moviment era com un floc de cotó caigut del cel, com una successió de fotogrames passats a mà. L’aigua relliscava sobre les pells colrades i n’espargia els rajos solars. Si hagués mort, segurament ni me n’hauria temut o, en tot cas, hauria pensat que es tractava d’un despertar malparit que m’havia espatllat un somni intens i ple d’energia. Hi he reflexionat molt, sobre allò que va passar. Pot semblar una bajanada, però és així. Per què cercam la felicitat en conceptes com la riquesa econòmica o l’abundància i no en el moment? Per què desitjam doblers si allò que et fa més feliç pràcticament no val res?

Va ser un instant de felicitat completa. Bona lectura, un breu ventijol refrescant, la bauxa contenta de la quitxalla i, sobretot, sobretot, una bona cervesa gelada.