Les emocions no es fabriquen. Els assajos de La bohème han estat marcats per la lluita dels treballadors del Liceu contra la direcció del teatre per impedir que l'expedient de regulació d'ocupació (ERO) temporal que planava sobre els seus caps es fes realitat. Jornades de nervis, de desànim davant la cancel·lació de part de la programació i el tancament del teatre durant dos mesos. El pacte amb la direcció del coliseu líric perquè retirés l'ERO és un pas més en una lluita que continua per assegurar el futur del Liceu. Ho assenyalaven abans-d'ahir, a les portes del teatre, els representants dels treballadors, que repartien unes octavilles en què expliquen les raons que els van fer plantar cara a les retallades salvatges amb una convocatòria de vaga que va posar en perill les 18 funcions del títol més taquiller de la temporada. El conseller Ferran Mascarell explicarà la seva versió avui en una compareixença al Parlament. Tota aquesta tensió acumulada no va desaparèixer en aixecar-se el teló, al contrari: va afegir motivació a una vetllada que es pot llegir en clau d'afirmació de l'orgull liceista.
S'esperava, a més, una nit d'emoció desbordant, perquè La bohème de Puccini va directa al cor del públic, però l'emoció es va fer esperar més del previst. Va ser una nit d'èxit en les veus solistes, en la resposta d'orquestra i cor -dirigits amb passió per Víctor Pablo Pérez- i en el feliç retorn, gairebé una dècada després de la seva estrena, de l'espectacular muntatge procedent del Teatro Real de Madrid, signat per Giancarlo del Monaco amb un impressionant desplegament escènic, canvis a la vista de gran efecte i una paleta d'ambients que aconsegueix la seva bellesa màxima en el tercer acte, que és quan l'emoció lírica va encendre's amb més intensitat.
Un repartiment brillant
En la seva primera òpera pucciniana, Víctor Pablo Pérez ha fet brillar els colors i els meravellosos detalls descriptius d'una escriptura orquestral que pinta amb opulència l'atmosfera i els sentiments dels joves bohemis més famosos del repertori. Hi ha frescor, efusivitat lírica i brillantor, encara que també excés de volum en algunes escenes.
Consumada intèrpret pucciniana, la soprano Fiorenza Cedolins va fer seus els moments més intensos de la vetllada, especialment la commovedora On lieta usci i l'escena final. Li falta aquell punt de tendresa lírica que escau tant al personatge de Mimí, però el seu instint dramàtic i els seus recursos expressius compensen qualsevol mancança. El tenor Ramón Vargas és un molt notable Rodolfo: els aguts han perdut la lluminositat i la potència d'abans, però la seva interpretació, recolzada en un fraseig efusiu i un color molt bonic, va anar guanyant atractiu acte rere acte. Superba la Musetta de la soprano Ainhoa Arteta -la veu és més rica en colors i en matisos i que com a actriu s'apodera de l'escenari en les seves intervencions-. Triomf en tota regla del baríton Christopher Maltman amb un Marcello de veu potent i vigorosos accents, i molt notables resultats de Carlo Colombara (Colline), Gabriel Bermúdez (Schaunard) i Valeriano Llanxes (Benoît / Alcindoro), que completaven el repartiment.
