I ara què MÉS?
Podem creure o no en les casualitats. El fet és que aquest dissabte és 1 d’abril i que fa just un any (1 d’abril del 2016) que la llavors consellera de Transparència, Participació i Cultura, Esperança Camps, féu oficial la seva dimissió en una roda de premsa en què criticà fortament el seu equip, per “la deslleialtat, la falta de compromís, la falsedat i la hipocresia” d’alts càrrecs de la seva Conselleria. L’equip que havia preparat a consciència aquell cop d’estat, amb Ruth Mateu al capdavant però no al timó, aconseguí el que volia: treure Camps i les dues persones de la seva confiança, en un “lleva’t tu per posar-m’hi jo”. No podia sortir bé. La presidenta Armengol, que s’ho veia venir, va acceptar de mal grat la dimissió de Camps i també la nova consellera Ruth Mateu, perquè no li quedava altre remei per com es va articular el Govern amb les capelletes que prometeren no fer, i així i tot va demanar estabilitat perquè l’Executiu que encapçala no es pot permetre crisis d’aquest embalum.
No són els contractes
Se m’ocorren desenes de motius més solvents per forçar la dimissió de Ruth Mateu com a consellera de Cultura que no tenen res a veure amb la contractació d’estudis a empreses de qui els va dissenyar i moure la primera campanya electoral il·lusionant i creativa que hem vist a aquestes Illes. El primer de tots, que mai no l’haurien d’haver nomenada, sobretot un partit que sempre ha duit la cultura per bandera i ja no sabem ben bé per què. El segon, perquè quan una persona accedeix a aquesta responsabilitat declarant que no sap res d’allò sobre el qual ha de prendre decisions el cessament hauria de sortir automàtic. Tercer, perquè ella sabia, i ara ho sap més que mai, que al seu equip hi ha persones que ho volen tot i que t’ho prenen tot. Quart, perquè un any després ni ella ni el seu director general de Cultura, ara també dimissionari, no han estat capaços de dissenyar el Pla de Cultura que va ser la primera promesa que van fer dir a la presidenta Armengol que presentarien de manera immediata (d’això ha passat quasi un any). Per cert, l’estudi d’hàbits culturals encarregat ja diguérem des d’aquestes línies que era un nyap i una manera de fer temps sense mostrar tant el llautó de la incapacitat. Cinquè, per consentir el desmantellament de la Direcció General de Cultura per donar poders absoluts a Illenc i al seu director, Josep Ramon Cerdà. Sisè, per desmantellar l’Institut d’Estudis Baleàrics, en un canvi de nom que implica una despesa evident i innecessària, i per fer un esborrany d’estatuts, ara penjat a la web de la Conselleria, que ha posat en peu de guerra tots els consells insulars per la flagrant invasió de competències. N’hi ha més, de motius per sortir amb dimissions en comptes de defensar la legalitat que tenen els contractes, fins que no es demostri el contrari. Més val pegar foc.
Aquesta mateixa setmana, el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Palma, Llorenç Carrió, ha hagut de negar la seva dimissió. Si no li haguessin demanat que quedàs un parell de mesos més, faríem camí cap al tercer regidor i de la tercera consellera quan encara no s’ha arribat a l’equador de la legislatura. MÉS per Menorca ja ha dit que no en vol saber res. I MÉS farà bé si, en comptes de posar el repartiment de càrrecs dins el partit com a principal objectiu, comença a pensar en clau de fer un vertader servei a la cultura d’aquest país.
Diuen que ja hi ha qualcú que, pel mateix preu i més glòria, estaria dispost a assumir-ho tot, Govern, Palma si cal i tots els instituts i les fundacions lligades a la cultura d’aquesta terra, que per qualque cosa s’ha inflat a menysprear públicament fins i tot els que són o han estat els seus immediats superiors. Guardau-vos dels totpoderosos. A MÉS se li han acabat ja les possibilitats de fer més espectacles al voltant de la cultura. Convé que s’ho mirin bé abans de fer una nova passa.
