Un goig per al lector català, aquest feliç maridatge de les editorials Emboscall i Cafè Central. Com diu el Liminar de Com espigues de blat amb vents de l'est, es tracta d'"una brevíssima aproximació a la poesia que es conrea a l'Índia en dues de les principals llengües del subcontinent asiàtic, el hindi i l'anglès". Algú pensarà que és controvertit defensar que l'anglès, la llengua tradicionalment colonial, pot considerar-se llengua pròpia del país, però tota una comunitat d'escriptors, entre els quals el curador d'aquesta edició, Sameer Rawal (traductor, per cert, de Mercè Rodoreda al hindi), han adoptat amb naturalitat l'anglès com a llengua literària sense cap complex. Un bilingüisme amb condicionants molt diferents dels nostres, però que planteja un problema sociolingüístic que deu tenir més d'un caire. Una de les qüestions que ens neguiteja, en llegir poesia que pertany a cultures allunyades, és la d'escatir fins a quin punt sabem degustar-la. Un món de retòriques, de codis, de referents ens en separa. Però podem, chomskyanament, preguntar-nos si existeixen uns "universals poètics". Probablement la resposta és que sí, però la qüestió és prou envitricollada per saber que aquí i ara no anirem més enllà.
És el problema de l'experiència estètica plena. Estem parlant d'una tradició poètica que comprèn quatre mil anys, més antiga que la nostra, doncs. A partir dels Vedes sànscrits, la tradició índia es divideix en dos grans grups, l'indoari i l'indodravídic. Algunes de les darreres baules d'aquesta llarga cadena és el que se'ns ofereix aquí.
El primer, Sameer Rawal (Nova Delhi, 1973), poeta sorprenent, d'ironia metafísica: "Vaig deixar de sentir el meu cap / Els lladrucs dels gossos sonaven tan bé / Com les simfonies de Rakhmàninov", en traducció de Dolors Udina. Jeet Thayil (Kerala, 1959), i Vivek Narayanan, també anglòfons, i Teji Grover (nascuda el 1955 a Pathankot) i Giriraj Kiradoo (1975) completen la nòmina de poetes. Diu Kiradoo que "Amor és un niu fet a l'aire lliure".
