10/12/2011

Per molts anys, gripaus!

3 min
Per molts anys, gripaus!

MEMÒRIA DELS AMFIBIS A casa quan no me'n recordava d'alguna cosa important -de l'aniversari de la mare, d'apagar el foc abans que vessés la llet de l'ansat-, em deien que mengés cues de pansa. Mai no els vaig fer cas. Fins i tot diria que vaig fer el possible per perdre-la del tot, la memòria. Ara, potser perquè és temps d'aniversaris i a causa dels processos a què ens sotmet el pas del temps, la font de la memòria no para de regar-me les neurones. Amb la reedició del Jo, la donya i el gripau al davant, el raig és incessant.

Quan només érem uns nois sortits del casal, el Pau ja era un home lliure. He tingut la sort de coneixe'l, i fins i tot ha estat present en algun dels moments més transcendents de la meva vida. Recordo els dies que arribava a peu a la Casa Alta de Tiana i sempre em trobava la porta oberta. Fins i tot el recordo al costat del llit cantant-me cançons mentre m'adormia. M'acabava de separar i em sentia fràgil i lleuger com una bombolla de sabó enmig de la ventada. Ell, el Paul Fuster, l'Albert Pla, el Jordi Batiste i els Gossos em van donar aixopluc perquè el vent i la pluja no se m'emportessin i em fessin petar. Mai no els ho podré agrair prou.

Quan vaig engrescar-lo per anar amb el seu cotxe a casa d'un amic a fer una calçotada, no sabíem que aquella visita em canviaria la vida. La nevera de la Casa Alta no donava més de si. Va tenir molta paciència. Allà vaig conèixer la mare dels meus fills i pocs dies després vaig marxar cap a ses Pitiüses. Recordo el Pauet saltant per les pedres de la Mola, i la casa on es va enregistrar aquell disc tan especial, que durant anys vaig pensar que era fet al paradís.

EL PAUET ÉS EL GRIPAU del vinil que ara tinc a les mans. Fa pocs dies els Riba han celebrat 40 anys d'alquímia i vida, al CAT de Gràcia. El Pascal Comelade i l'Albert Pla em comenten, quan vénen a Eivissa, que va ser tota una festa. Fa molt temps que no veig el Pauet, però encara guardo alguna de les seves joies en forma de figa. Quan el visitava al pis que tenia al carrer Avinyó, em va rebatejar com "l'home que segueix el seu propi rastre", perquè sempre havia de tornar a casa seva, després de marxar, a recollir alguna cosa que m'havia deixat.

En aquell temps estaven començant amb els Pastora però encara no tenien cantant. Poc després començarien amb la Dolo i paririen aquella Lola que ens faria ballar a tots com cabres. El Caïm ja vivia a l'altre costat de la Rambla. Coincidim més sovint, però mai no ens hem trobat a Formentera. Va néixer allà, com el seu germà. La màgia va fer que quan estava acabant la seva primera maqueta em passés una música. L'havia compost l'estiu anterior a la Pitiüsa petita. Els mateixos dies que jo escrivia uns versos sobre la mateixa roqueta. Els vaig cantar sobre el seu llit del carrer del Carme i tot va encaixar sol. "Les sargantanes corren nues sota el sol. Les pedres s'amunteguen damunt l'aigua, damunt del món. I amb ulls de sal, sents, blau, com Formentera es mou".

TAXISTA! Fa un parell d'estius. La meva filla gran està treballant en una cala de l'illa. El transport públic és limitat i cal un vehicle per bellugar-se. Una de les seves companyes de feina té un cotxet per anar d'un lloc a l'altre. En un dels seu desplaçaments puja uns guiris que estan fent dit. Al cap de molt poca estona, l'atura en una rotonda un control de la Guàrdia Civil. Estan buscant taxis pirata. Al pic de l'estiu els taxis legals no donen l'abast i alguns espavilats amb cotxe aprofiten per fer-se un sobresou a la ruta de les discoteques. Els guiris s'espanten i diuen que no la coneixen de res. La denúncia té un cost tan alt com tot el sou del seu estiu, 6.000 euros!! Suposo que en aquests casos un desitjaria ser el taxista del Pau Riba -no sé si és pirata però almenys coneix el camí cap al cel- i que el picoletu estigués carregat de diòptries. Per molts anys, gripaus!!

stats