Zaz: "Paris"

En el temps en què nou de cada deu dels artistes d'èxit massiu surten de les factories televisives i els seus concursos d'estrelles, la carrera d'Isabelle Geoffroy (Tours, 1980), més coneguda com Zaz, és sorprenent i provoca certa enveja, però, clar, aquesta cantant ve des de França i allà sovint les pautes per les quals es mou la cultura són diferents.

Amb formació impecable de conservatori (violí, piano, guitarra...) continuada a escoles de prestigi, Zaz va fonamentar la seva carrera a allò que es diu "la carretera". Integrada a diferents grups, va rodar al llarg d'anys per tot el territori francès. El seu estil predilecte era el que en diuen "jazz manouche", el jazz a ritme de swing que es va posar de moda a França a la postguerra mundial a partir d'artistes d'ascendència gitana com Django Reinhardt i la seva inconfusible guitarra.

No va ser fins a l'any 2010 quan es va llançar la carrera discogràfica de Zaz i, amb el seu debut homònim, va copar les llistes de vendes de mig Europa. Combinant una comercialitat innegable amb ingredients de gran qualitat i el "gipsy jazz" com a referent constant, significava un molt interessant cop d'aire fresc que confirmaria l'any 2013 amb Recto Verso, la seva segona entrega.

Deixant passar només un any, i amb canvi de discogràfica, arriba la consagració i el projecte més internacional de Zaz. Com diu l'etiqueta del disc, és "un homenatge a París i a les seves cançons més icòniques". Sembla que, per pegar aquest bot i guanyar-se el món, s'ha de recórrer als tòpics assequibles, però què hem de fer... Se'ns presenta una artista madura (la nova Edita Paf, ai, diuen) que fa duets amb figures incombustibles com Carles Aznavour i amb producció d'un dels grans entre els grans que per si mateix mereix tot un paràgraf: Quincy Jones, figura indiscutible del jazz al llarg de diverses dècades, mag del funky després i, posteriorment, el productor més reputat. No en va èxits com el Thriller o el Bad de Michael Jackson tenen la seva firma. Sembla que, a vuitanta-quatre anys, conserva bé l'oïda.

Aquesta "posada de llarg" de Zaz li lleva, és cert, certa frescor, espontaneïtat i també originalitat. Sort que la seva gran personalitat i carisma dóna una lectura diferent als clàssics i el swing de les seves arrels és sempre present. És, aquest Paris, un disc molt recomanable, però deixa també la sensació que és un impasse a l'espera de projectes més originals.

Una recomanació d'Espai Xocolat