MÚSICA
Cultura 04/11/2011

Wilco, un gran directe però sense sorpreses

Marta Salicrú
2 min

Dir que Wilco van signar un gran directe en el seu debut al Palau és gairebé com no dir res. Esclar que ho van fer: amb la vintena llarga de guitarres i pedals, la mitja dotzena de teclats i l'enorme kit de bateria que Jeff Tweedy, Neils Cline i companyia fan servir i al qual saben treure suc, els nord-americans són un dels grups més solvents en directe de l'escena del rock alternatiu, i els seus concerts són una aposta segura per la tècnica que despleguen, la intensitat que generen i la seva capacitat per connectar amb un públic fidel. Però amb Barcelona feta parada ineludible en les últimes gires del grup, el públic català ha tingut mitja dotzena d'oportunitats de veure Wilco en viu en l'última dècada -entre elles en el memorable concert el 2009 a L'Auditori-. I en la comparació, el concert al Palau, amb les entrades exhaurides, tot i ser un xou notable, no queda tan ben parat.

Van arrencar amb One Sunday morning, el tema de 12 minuts que tanca The whole love (2011), l'alabat nou àlbum que va protagonitzar la vetllada, amb permís de Yankee Hotel Foxtrot (2002). Els dos discos van sonar gairebé sencers, mentre que la parada en els més recents Wilco (The album) (2009) i Sky blue sky (2007) va ser gairebé testimonial. Però el problema no va ser tant el repertori (The whole loveés un eficaç resum de totes les facetes de Wilco: la modernització del country, l'experimentació abstracta i el pop-rock infecciós; i Yankee Hotel Foxtrotés una de les grans fites del grup) com la rutina. Esclar que la guitarra de l'espasmòdic Neils Cline va sonar meravellosa a Impossible Germany, que el sorollisme intermitent va escaure molt a Via Chicago -com sempre, l'única cançó de Summerteeth (1999), amb Shot in the arm, del repertori- i que a Tweedy li agrada que el públic canti "oe oe". Però això va ser així dimecres al Palau com en les anteriors actuacions del grup. Per això, que Wilco acabés amb Monday i Outtasite (Outta mind), les dues de Being there (1996) i rarament recordades en viu, va ser un dels moments més especials, per frescos, de la nit.

stats