Publicitat
Publicitat

CLÀSSICA

El Wagner incendiari de Marc Minkowski sacseja el Palau

Les aigües estaven violentament agitades; llamps i trons se succeïen al cel mentre grans onades sacsejaven la nau que maldava per arribar a port. No és una recreació de la travessa marítima que va inspirar a Wagner L'holandès errant , sinó un intent de descripció de la versió que en va oferir Marc Minkowski. El director francès no és músic de mitges tintes. La seva batuta inflamable va conjurar tota la força elemental del Romanticisme més abrandat, i va deixar groguis pel camí els espectadors sense Biodramina. Encara són excepció les lectures del gran repertori operístic del segle XIX amb instruments originals, com en el cas d'aquesta partitura presentada al Palau en l'anomenada versió de París, del 1841, d'ambientació escocesa i orquestració més fragorosa, qualitat encara més evident per la resposta de Les Musiciens du Louvre Grenoble, formació si no amb el so més rutilant, sí amb l'entusiasme més exaltat. Amant dels contrastos, Minkowski va donar una especial lleugeresa a les escenes domèstiques (amb delicioses intervencions de la fusta), mentre que s'esllanguia en els moments més íntims, sense perdre mai, no obstant, el seu fi olfacte teatral: la progressió del duo Senta-Holandès va ser paradigmàtica.

L'entrega d'Ingela Brimberg

La revelació de la vetllada va ser la Senta d'Ingela Brimberg, d'una entrega quasi suïcida, una encarnació visionària servida per una veu penetrant i aguts espectaculars. La soprano sueca va eclipsar l'Holandès rocallós però poc dúctil de Vincent Le Texier: les forces vocals eren tan justes que si l'obra dura cinc minuts més el naufragi hauria estat inevitable. Mika Kares va ser un Donald d'elegant bonhomia; Bernard Richter, un Timoner lluminós; el Georg d'Eric Cutler demostrava les bondats d'abordar aquest paper des de l'experiència del cant romàntic, i la Mary d'Helene Schneiderman completava amb encert el repartiment. Del magnífic Cor Filharmònic de Cambra d'Estònia cal subratllar la meitat masculina, d'una insultant petulància vocal que va tenir el seu zenit en la confrontació del tercer acte, conduïda a ritme infernal per Minkowski.

Al port de Barcelona no va amarrar Le vaisseau fantôme de Pierre-Louis Dietsch, l'obra que l'Òpera de París no va encarregar a Wagner tot i que aquest els en va vendre l'argument. Al Konzerthaus de Viena, i defensada amb similar fogositat per Minkowski i un cast encapçalat amb brillantor per Sally Matthews i Russell Braun, l'obra es va revelar com una agradable curiositat. Però, per descomptat, la de Wagner és molt millor.