Publicitat
Publicitat

BCNEGRA 2012

L'exconvicte Börge Hellström ha passat de cometre delictes a novel·lar-los a quatre mans i amb èxit

Vida (i morts) després de Larsson

Si escrivim millor sobre allò que hem viscut, sobre allò que coneixem de primera mà, ¿haver delinquit és un avantatge per escriure novel·les sobre delinqüents? La pregunta la va respondre l'exconvicte Börge Hellström en el marc d'una BCNegra que no ha notat la crisi: "Conec les motivacions i pensaments que em van impulsar a cometre delictes, i la majoria de delinqüents tenen pensaments similars, per tant puc deduir què els passa pel cap. Però si tornés a néixer no triaria la vida que he viscut, el preu és massa alt: tinc memòries fastigoses dins meu i no les puc defugir, m'hi he d'enfrontar cada dia". El periodista Anders Roslund, l'altra meitat d'aquest curiós duet literari, va precisar: "És un avantatge però no és necessari, hi ha escriptors extraordinaris de novel·la negra sense antecedents penals".

Roslund i Hellström ja han firmat mitja dotzena de llibres a quatre mans, sempre amb el comissari Ewert Grens com a protagonista. L'etiqueta fàcil els considera els successors de Henning Mankell i de Stieg Larsson, tot i que la primera novel·la de la sèrie ( La bestia , Planeta, 2007) es va publicar un any abans que el primer volum de la trilogia de Millennium . Ara ha arribat aquí el cinquè dels títols, Tres segons (La Magrana en català i RBA en castellà), que acapara tots els premis possibles del gènere.

Quan parlen, són una simbiosi perfecta: l'un comença un discurs i, així que comença a divagar, l'altre pren la paraula. Es van conèixer quan Roslund preparava un documental sobre l'organització KRIS, que lluita per la reinserció dels presos. Hellström va cofundar aquesta entitat benèfica havent deixat enrere les drogues, l'alcohol i els delictes diversos que li van costar dues estades d'un any entre reixes.

Quan la vida no val una merda

"La vida humana pot valdre molt o pot no valdre res. Al món criminal, la vida humana no val una merda", afirma Hellström, contundent. Tot i així, ells no maten gaire gent a les seves novel·les: han calculat que hi ha 1,9 assassinats per llibre. "El comissari Grens no ha disparat mai l'arma que porta, només una vegada va disparar contra un gat, però per espantar-lo". Una clau de l'èxit és que demostren tanta empatia cap als policies com cap als criminals. "Hi ha males accions i males persones, i no són sempre les males persones les que cometen les males accions. Els criminals sovint han estat també víctimes, i tenen una raó per comportar-se com ho fan", diu Hellström, sabent de què parla: "De nen van abusar sexualment i físicament de mi, vaig ser una víctima. Quan de jovenet vaig delinquir, em vaig convertir en agressor: atacava físicament les persones sense tenir gens en compte que eren persones com jo". Ara sap que llavors estava dominat per la por: "Em drogava o m'emborratxava i embogia. Tenia tanta por de la gent que em dedicava a atacar-la. Agredia homes que em recordaven els que havien abusat de mi quan era petit".

D'ençà que s'han fet un nom com a novel·listes, els és menys complicat guanyar-se la confiança dels policies i presos que interroguen per documentar-se. "Ja saben que poden comptar amb nosaltres, que no els delatarem. Vam parlar amb cinc confidents infiltrats en màfies per poder crear el personatge de Piet. Sense la confiança d'un franctirador no hauríem sabut mai que tres segons és el temps que trigaria un projectil per arribar a l'objectiu".

Diuen que pretenen abans que res entretenir els lectors, però ho fan a través de la denúncia social. "En els últims deu o quinze anys, a Suècia, els novel·listes tradicionals han abandonat la crítica social, i la novel·la negra n'ha recollit la torxa. L'estil Agatha Christie ha agonitzat fins a gairebé morir".

Roslund i Hellström ho tenen clar: més que persones dolentes per naturalesa, hi ha persones que cometen accions condemnables empeses per les circumstàncies. Sortint de La Capella del carrer Hospital que els va acollir, em vaig encastar a les orelles l'últim disc d'un altre duo curiós: Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina. Sonava la peça que canten en català: "Sóc un home malvat, dolent de mena/ un assassí ferotge i despietat/ amb premeditació i per l'esquena/ a sang freda he mort un escarabat".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT