Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Ute Lemper roda el món i torna a Berlín

Ben poques coses es poden retreure a Ute Lemper. Té una veu pròpia, preparada per baixar als carrerons humits del cabaret berlinès i per enfilar-se a les escales del musical nord-americà. D'elegància no n'hi falta, i en té prou amb un barret negre i una boà vermella per omplir l'escenari. Sap alimentar el seu repertori amb plats d'altíssima cuina que porten la signatura de Kurt Weill, Léo Ferré o Jacques Brel. I és artista, se sent artista en un sentit molt ampli: canta, sí, però necessita vestir les cançons amb artificis, i aquest és el seu punt feble. A ella, que viu a Nova York, ¿li cal dir que Barcelona és la seva "ciutat preferida"?

Dimecres al Palau de la Música, amb Vana Gierig (piano) i Marcelo Nisinman (bandoneó), Lemper tornava a defensar L'últim tango a Berlín , un xou amb repertori mutant i fil argumental. La cantant alemanya va fer el paper de sofisticada narradora d'un conte que comença a Berlín, l'any 1928, amb Kurt Weill i Bertolt Brecht posant música i lletra a la història d'un personatge que el 1933 fuig del nazisme amb una maleta plena de records i de cançons. El viatge continua a Buenos Aires i acaba novament a l'ànima d'Europa. Tot plegat, un equipatge sobrer en el reialme de les cançons.

Cabaret argentí

Com passa al cinema porno, l'argument és el que menys importa. Lemper va fer servir un artifici que no li cal, perquè els millors moments del concert no van ser els seus esforços per trobar una justificació narrativa, sinó la interpretació de les cançons. És quan canta Surabaya Johnny que Lemper és Lemper, una cantant excepcional capaç de desafiar el Jacques Brel de Ne me quitte pas i Amsterdam i d'hipnotitzar amb L'accordéoniste que va popularitzar Édith Piaf. Lemper també és Lemper quan, per respecte a Astor Piazzolla, s'atreveix a cantar en castellà de Buenos Aires Yo soy María i Los pájaros perdidos . És quan canta que desapareix el gel de la sofisticació.