Cultura 30/09/2011

Trombone Shorty, L'huracà de Nova Orleans

Borja Duñó
2 min
Troy Andrews va alternar el trombó i el micròfon, i es va atrevir amb la bateria.

Era un concert, però també una festa. El logotip dissenyat per Xavier Mariscal a l'escenari i la presentació de Joan Anton Cararach, director del 43 Festival Internacional de Jazz de Barcelona, recordaven que era l'actuació pòrtic de la mostra, una mena de preinauguració a dues setmanes de començar el festival. Amb la sala plena a vessar, convidats i músics coneguts inclosos, Trombone Shorty va trobar un ambient propici per oferir el que havia promès: "Una gran festa a l'estil de Nova Orleans".

El trombonista de Lousiana i els Orleans Avenue van saltar sobre l'escenari i van escalfar el públic amb una energia desbordant que cal atribuir a la joventut de la formació. El més jove era el percussionista, Dwayne Williams (24 anys), que amb les congues llatinitzava la música del combo. El baixista, Michael Ballard (26), proporcionava una base rítmica potent amb el bateria, Joey Peebles (27), mentre que Pete Murano (27) afegia amb la guitarra un regust de southern rock a gairebé totes les composicions. I Tim McFatter (29), al saxo tenor, i Dan Ostreicher (28), al saxo baríton, constituïen una feréstega secció de vents, amb la trompeta i el trombó del mateix Shorty (25) al capdavant.

Carisma i trucs

El septet va interpretar alguns temes dels seus dos últims discos, Backatown (2010) i For true (2011), tots construïts a partir de riffs contundents, a mig camí del rock i del funk, el que el mateix Troy Andrews ha batejat com a supafunkrock .

No és la sopa d'all i, tot i que la seva eficàcia es basa en l'energia del grup sobre l'escenari, es troba a faltar una mica del greixum o la brutícia propis de la música funk més excitant. El grup es va divertir encadenant solos dels que solen exaltar el públic a base de tècnica i virtuosisme, alhora que irradiava simpatia, fent cantar l'audiència, fent-la picar de mans o sorprenent-la amb trucs escènics com el número de la respiració contínua.

Shorty també va cantar de manera correcta, tot i que la seva veu no sigui precisament poderosa i que les melodies de les seves cançons, molt comercials, recordin una mica massa les del seu amic Lenny Kravitz, amb qui col·labora sovint. Sí que es va mostrar, però, com un gran entertainer capacitat per connectar amb un ventall molt ampli de públic, i fins i tot -gràcies a la sèrie Treme , en la qual participa i que és molt bona- va congregar un sector de la premsa habitualment tebi davant de propostes per a tots els públics com la seva.

Es pot dir que el concert ja s'havia acabat, però Trombone Shorty encara reservava una nova pirueta escènica per a un públic que ja s'havia rendit als seus peus. La jugada consistia a fer que tots els músics s'intercanviessin els instruments. Ell s'encarregà de la bateria i deunidó com va sonar. No hi ha gaires guitarristes que puguin tocar el saxo o baixistes que puguin tocar el trombó, i Troy Andrews volia deixar clar que el seu grup és d'una altra pasta. Van convènce r i tornaran, segur que tornaran.

stats