Publicitat
Publicitat

Quan tanquen el cinema on vas rebre les primeres il·luminacions és tot un cop

Tancant el cercle

Quan tanquen el cinema on vas rebre les primeres il·luminacions és com si et clavessin un cop de puny a l'estómac i et quedessis sense alè uns quants segons, amb una frase martellejant-te el cervell: "Allò pot desaparèixer?". "Allò" va ser un dels primers escalpels que van obrir-te escletxes al cervell: el Casablanca, on vas veure meravelles com Down by law , que et van descobrir que hi havia un món més enllà dels Jardinets de Gràcia. Llavors només tenies dotze anys, i creies que el faries tu, el món, i que seria com tu volguessis: en blanc i negre, en travelling lateral pels aiguamolls de Louisiana, i que estaria ple d'individus amb la bellesa perfecta del John Lurie o l'aspecte absurd i únic del Tom Waits. Ja ho has entès, que no eres tu qui el feia, el món, i també has vist que no n'hi queden, de rodones de plàstic taronja al terra del Drugstore Tuset on anaves a fer fotocòpies, i que no existeix la botiga de fotografia d'un extrem del Passatge Arcàdia on un senyor molt amable et va fer les teves primeres fotos carnet. A l'altra punta del passatge, tampoc no hi trobaràs la senyora asseguda davant d'una caixa registradora a punt de cobrar-te el pernil dolç. No hi són, se'ls han anat enduent, a les nits, en un camió que recull punts de referència, i que us deixa ben despistats, a tu, i a tots els qui us pensàveu que els primers paisatges eren cosa segura. No hi ha res que ho sigui, tret del record del soroll de les vostres passes, sortint del cinema, Jardinets amunt i Travessera enllà: passes lleugeres de noies adolescents, com les que et creues ara i que també llueixen aquella avidesa a la mirada, aquella seguretat d'estar començant a viure. ¿Ho intuíeu, ja, que, tot i tenir-ho tot al vostre abast, al final no us hauria de pertànyer res?

Drugstore David, Passatge i Cinema Arcàdia, Filmoteca i Arkadin, Discos Algueró, Casablanca, Andy Capp, Balmoral i Bagatela: un cercle virtuós al centre exacte del qual hi havia -¿ho entens, ara?- la teva habitació, a les fosques, i tu, estirada al llit, amb uns auriculars a les orelles i, entre els dits de la mà esquerra, un walkman des d'on s'arrossegava, a empentes i rodolons, la veu d'en Tom Waits, fins a estripar-te l'oïda: "I doncs, què els passa a tots els nens que s'escapen de casa? Bé, el món simplement es va fent més i més gran, quan t'hi quedes sol".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 27/11/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT