30/12/2016

Transcendent/Intranscendent

3 min
Conta la història d’un Marco filosòfic cercant els pares en versió denúncia dels nins robats.

Teatre Principal.- Quan vaig veure els cascs auriculars a l’entrada vaig pensar el pitjor. Increïble, però cert, els de CINE eren els mateixos del Take a Walk on the Wild Side-Mallorca, el pitjor i més pretensiós espectacle que he vist mai en la meva vida. I repetien la mateixa temporada al Principal, a la Sala Gran, la que cap companyia mallorquina no trepitjarà enguany. La que ja ho ha fet tres cops és una de les actrius de CINE, Fernanda Orazi, que ‘casualment’ ja havia vengut amb A-creedores i 40 años de paz, però aquesta és una altra història. O la mateixa. Repetien amb els estris esmentats, que supòs que havien d’amortitzar, perquè si no és per això no entenc què fèiem amb aquells aparells a les orelles a un espectacle a la italiana, del tot convencional. Per cert, per recollir els auriculars havíem de deixar el DNI com a penyora, segurament perquè el públic teatral no és de fiar, sobretot si es tracta d’una massa incontrolable. La massa incontrolable la nit de l’estrena era de seixanta-set persones. Va aparèixer sobre l’escenari un jovenet, crec que era “el creador”, per manifestar la seva estranyesa pel fet que hi hagués tan poca gent, argumentant que, és clar, es tractava d’un teatre molt gran... Però tan sols era un teatre buit i vull suposar que la sensació era d’immensitat, com a concepte d’espai i sense cap mena de transcendència. Transcendència, la de La tristura, que és el nom de la companyia que ha vengut a predicar i instruir sobre el perquè de tot plegat o, el que és el mateix, on anam, d’on venim, preguntes a les quals hi vaig afegir, sense voler fer competència, què dimonis faig aquí. Aquest cop vaig aguantar tot l’espectacle/sermó/classe magistral, la història d’un Marco filosòfic cercant els seus pares en versió denúncia dels nins robats a l’Espanya franquista. Però en el fons el que es pretenia era amollar el mateix discurs del Take a Walk..., també explicant a uns nins que pul·lulaven per l’escenari, entre d’altres, les conseqüències del Big Bang. Per una altra banda el protagonista no és un actor, és un cantant que es fa dir Pablo und Destruktion, que per fer-ho palès va contar com a final de festa que l’havien anat a cercar per ser el protagonista, però que després no va ser el protagonista i finalment va ser el protagonista, críptica eloqüència que no interessava a ningú. I va cantar, o alguna cosa semblant.

Auditorium.- Cinquè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears per acomiadar l’any, amb un clàssic, la Novena de Beethoven, dirigida per Pablo Mielgo, amb els solistes Maria Camps, Sandra Fernàndez, José Luis Sola i Simón Orfila i la Coral Universitat de Joan Company reforçada. No va començar gaire bé, quan pujà la consellera de ‘noséquantescoses’ i Cultura per fer un petit discurs que no havia preparat. Era senzill el missatge, però, així i tot, va sortir esgarrat. En primer lloc quan va veure tant de públic es va sorprendre -hi va poc, als concerts- , de la mateixa manera que el “creador” anterior, però per raons molt diferents. Tanta gent la posà nerviosa i en lloc de simfonia parlà de sintonia i a partir d’aquí un despropòsit rere l’altre per finalment no dir res. Una anècdota simptomàtica de la temperatura cultural de les nostres institucions. Cap problema, quedava clar que era un vespre de joia, l’arxiconeguda Simfonia, la que qui més qui menys que està sobre l’escenari ha interpretat molts i molts cops, i potser per això, o aquesta va ser la meva sensació, l’excés de confiança va fer acte de presència. L’esclafit beethovenià va ser sorollós, però monòton, com si la paleta fos monocromàtica i els desajustos no gaire significatius però evidents, com si li mancassin alguns assajos, que fessin possible que no quedàs reduït a una interpretació plana i impersonal de la partitura. Una partitura transcendent, passional, explosiva, que gairebé va quedar reduïda a la més pura intranscendència. Coses que passen, però que no va ser cap problema perquè l’Auditorium, pràcticament ple, acomiadàs la Simfònica amb la ració de mamballetes de rigor.

Ja ho va dir Dudamel fa pocs dies: “Fins i tot en la disbauxa hi ha d’haver precisió”. Idò això.

stats