14/10/2016

Tragèdia i espectacle

3 min
Orestea d’Èsquil recalà en una versió més fidel a l’original del que és habitual.

Lliure.- Si la temporada passada Sèneca i Sòfocles -acompanyats pels seus mítics personatges Medea, Antígona i Èdip- feren acte de presència a la sala Fabià Puigserver, en l’actual Lluís Pasqual continua la tasca perquè no oblidem d’on ve tot o qui foren els que obriren el camí perquè Talia regnàs in aeternum per sobre dels escenaris. I en aquesta ocasió de manera més directa, ja que ella era la mare d’Apol·lo, un dels protagonistes d’aquesta Orestea d’Èsquil, que el cap de setmana passat recalà a la sala ja esmentada, en una versió més fidel a l’original del que és habitual. Val a dir que allò que és habitual és representar tan sols la tragèdia d’Electra, la de Sòfocles, de la qual, per cert, el mes que ve es podrà veure la versió operística de Richard Strauss al Liceu.

Dit això, no és el més corrent veure l’Orestíada completa, que és la mateixa història corregida i augmentada de matisos i personatges, sobretot pel que fa als qui desencadenen la tragèdia: Clitemnestra, germana d’Helena de Troia, i Egist, el seu amant, ambdós assassins d’Agamèmnon, que és qui dóna títol a la primera part d’aquesta trilogia que interpreta la companyia Teatro Stabile di Napoli, dirigida per Luca de Fusco. A la primera part, reconec que em va costar entrar-hi, segurament més per prejudicis meus que per una altra cosa. Aquesta combinació entre classicisme i modernitat se’m feia distant. Música, dansa, interpretació, amb les veus amplificades, semblava tot com una mica impostat, forçat. També és cert que aquest primer capítol és d’alguna manera la presentació de la història i dels personatges, tot i que conta la història de l’assassinat que esdevindrà el bessó de la tragèdia.

Tota una dissecció de la condició venjativa de l’ésser humà, que té lloc a la segona part, sota el nom de Coefore, on Orestes fa acte de presència i fins i tot on Luca de Fusco dóna una volta més a la modernització escenogràfica. Contràriament al que podria semblar, i sense deixar de costat les danses i les cançons, tot guanya en intensitat dramàtica amb un Giacinto Palmarini com a Orestes sublim, amb la seva veu com a eina principal per desenvolupar el personatge.

Ritme, tragèdia, espectacle, que no es perd a la tercera entrega, Eumenidi, on podem trobar un desenllaç que no preocupava gaire a Sòfocles i sí, en canvi, a Èsquil, que sotmet Orestes al judici que en determinarà la culpabilitat o la innocència per haver mort la seva mare i el seu amant, com si es tractés d’un preludi hamletià.

L’escenari inclinat fa que l’espectador ho tingui tot en una perspectiva magnífica. Arena negra per on es mouen els personatges, fins a una vintena, des d’on apareixen com si vinguessin d’un altre món, el de les tenebres de la tragèdia, i una porta al fons, que primer exerceix d’entrada al palau d’Agamèmnon i Clitemnestra i on més enllà i fora de la visió del públic tindran lloc totes les morts, tots els assassinats, totes les venjances, en un exercici el·líptic perfecte, per després convertir-se en la Roca d’Ares, des d’on Atenea i els jutges divins, en una gran pantalla, dictaran la sentència amb la qual conclou la història.

Vestuari impecable, il·luminació transcendent, dicció perfecta, ampul·losa i eficaç. Tot un espectacle de primer nivell que el públic, aixecat dels seus seients, guardonà amb una ovació de gala, de les que emocionen.

stats