Publicitat
Publicitat

Toro y Moi

El 'chill wave' amb sabor disco i funk de Chaz Bundick fa ballar una petita multitud a Razz 3

L'encara recent actuació de Toro y Moi al Sónar 2011 i un efectiu boca orella van fer que la sala 3 de Razzmatazz aplegués dilluns una petita multitud amb ganes de moure els malucs. I és que el chill wave que només un any enrere va convertir Chaz Bundick en una petita sensació del moment ha evolucionat en els seus últims treballs cap al disco funk infecciós que la concurrència esperava animada, un progrés més que palpable als seus últims treballs: el llarga durada Underneath the pine i l'EP Freaking out, tots dos d'aquest any.

Però lluny del plantejament més electrònic dels treballs d'estudi, el de Carolina del Sud va presentar-se acompanyat d'un combo d'indie rock. Així, un baix i una bateria contundents oferien una base sòlida a la proposta, mentre que el guitarrista -amb pedals d'efecte o un sintetitzador microKorg- contribuïa al complex entramat de textures amb què Bundick teixeix les seves composicions. Ell, amb un parell de sintetitzadors de so retro, dirigia la resta. Si haguéssim d'imaginar un grup indie tocant funk i disco dels 70, aquest en podria ser més o menys el resultat.

En l'apartat vocal, però, Bundick és més discret, i les línies de veu quedaven submergides en un magma instrumental que guanyava quan hi havia més groove. En canvi, els moments de dream pop o més noise -a l'estil de My Bloody Valentine-, la cosa s'embarbussava una mica i costava de passar. La posada en escena de Bundick, més semblant a la d'un DJ que a un cantant de funk, tampoc és gaire vistosa i, tret de quan va fer pujar una noia a ballar, no va treure els ulls dels teclats. Ho fan les noves tecnologies: de l'estudi casolà se salta directament als escenaris.