Publicitat
Publicitat

LITERATURA

L'autor barceloní publica la novel·la 'El enredo de la bolsa y la vida'

Torna el detectiu boig i anònim d'Eduardo Mendoza

El detectiu anònim d'Eduardo Mendoza retrata Barcelona des del 1979. En la nova entrega de les seves aventures, El enredo de la bolsa y la vida, salva la vida a Angela Merkel enmig del desencís de la societat.

Eduardo Mendoza explica que en una entrevista "introbable" va predir la fi del futbol com a espectacle després d'un Mundial farcit de partits avorridíssims i que cada vegada que acaba una novel·la pensa que serà l'última. Ahir, però, va presentar un nova entrega de les aventures del seu detectiu anònim -i ara propietari d'una perruqueria de senyores-: El enredo de la bolsa y la vida (Seix Barral). Abans de començar a desembullar-ne l'entrellat, però, va preguntar si el partit que juguen avui el Barça i el Llevant s'emet en obert. Un cop resolt aquest interrogant -la resposta és - va presentar els personatges del llibre, va argumentar els noms que els posa, va assegurar que la marca Barcelona "me la porta fluixa" i que enyora Manuel Vázquez Montalbán i el seu detectiu, Pepe Carvalho.

"La meva sèrie de detectius és molt desastrosa, perquè des del 1978 que vaig publicar El misterio de la cripta embrujada , és a dir, fa prop de 40 anys, només n'he publicat quatre novel·les". El seu protagonista, a més, és un personatge marginal que ha renunciat a ser acceptat per la societat. Aquest home, per al qual Mendoza encara no ha trobat nom, desarticula una acció terrorista d'abast mundial contra Angela Merkel ajudat per personatges com Rómulo el Guapo , la nena Quesito, l'estafador Pollo Morgan, un africà albí anomenat Kiwijuli Kakawa, la Moski, una acordionista que toca al carrer, el repartidor de pizzes Manhelik i el senyor Armengol, l'amo del restaurant Se Vende Perro.

L'origen d' El enredo de la bolsa y la vida es remunta a dos rètols que Mendoza va llegir damunt la persiana d'una mateix establiment: "Centre de ioga El Jardí de la Felicitat Perfecta" i "Es traspassa", deien. A partir d'aquí, va acabar abandonant la novel·la que estava escrivint i es va posar a treballar en una nova aventura del seu detectiu que retrata, com és habitual en aquestes novel·les, la Barcelona del seu moment en clau satírica. "L'humor permet agafar distància i fer un retrat de l'actualitat al minut. El rigor i el realisme no ho permeten això, però s'ha d'anar amb compte amb l'humor, no és substitutiu d'actituds i accions radicals", va subratllar l'autor de La ciutat dels prodigis .

La novel·la va estar llesta en poc temps. "És el que pertoca fer en aquests casos. Als anys setanta, quan Manuel Vázquez Montalbán va començar la sèrie de Pepe Carvalho i jo la meva, pensàvem que era una eina útil per fer una pinzellada, un apunt ràpid de la realitat de cada moment. El desencís que hi ha en aquesta novel·la també deu ser meu", va dir l'escriptor. En aquestes ocasions, escriure li suposa "una reacció davant les primeres impressions". "Que no hi hagi reflexió forma part del jo. El que perd de seriositat, ho guanya amb frescor". De fet, a les primeres pàgines de la novel·la el narrador assenyala que la història que explica és d'origen oral, tot i que ben aviat el ritme i la sonoritat del relat posen de manifest l'ofici de l'escriptor.

Els basars xinesos s'han convertit en una obsessió per a Mendoza i en una metàfora de les circumstàncies actuals. "Els xinesos són el misteri més gran del nostre temps. No han fet res però han acabant conquerint el món venent andròmines com bombetes que es fonen abans de cargolar-les. Han vist que el que volíem era comprar més barat, i ens han arruïnat", va deixar anar. "El país es recupera d'una cosa que havia oblidat: que som un país pobre, cutre , de bohemis i murris. Ens està bé el que està passant", va concloure Mendoza.