Publicitat
Publicitat

TEATRE

L'espectacle dirigit per Sergi Belbel pot batre el seu propi rècord

Torna 'Agost', l'èxit més gran del TNC

El Teatre Nacional reposa l'èxit de la temporada passada, Agost, de Tracy Letts, dirigit per Sergi Belbel. L'espectacle es pot convertir en el més vist dels 15 anys del TNC si supera els 70.000 espectadors

"Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera", escrivia Lev Tolstoi al principi d' Anna Karènina . Però és que la família Weston és infeliç de totes les maneres possibles. Tot just comença Agost , el vell patriarca de la família, un intel·lectual amb un únic i oblidat èxit literari, deixa anar quatre veritats assegut al porxo de l'atrotinada casa d'Osage County, Oklahoma: "La meva dona pren pastilles i jo bec. És el tracte que hem fet". Després l'home desapareix i la seva pèrdua obre la capsa de Pandora: la immensa estructura d'una casa sense parets que amaguin secrets.

Agost torna al Teatre Nacional aquest dimecres, després que la temporada passada omplís la Sala Gran cada dia durant dos mesos (39.721 espectadors). I això que és una obra de 4 hores i 20 minuts. La reposició la convertirà, si segueix el ritme de vendes d'entrades -abans de començar, el 70% del peix està venut-, en l'obra amb més públic de la història del Nacional, que aquest any en fa quinze.

Una fita no decisiva però sí substancial per a Sergi Belbel, el director del centre i de l'obra, que és qui va apostar per comprar els drets d'autor a Focus per fer aquest muntatge, només apte per a grans escenaris -la casa és condició sine qua non per l'autor, Tracy Letts-, i repartiments de 13 persones amb quatre papers femenins per passar a la posteritat.

La fi de la família i del somni

El perfum americà d' Agost és indubtable. D'una banda, perquè recull la tradició de dramaturgs com Eugène O'Neill, Anrthur Miller, Edward Albee i Tennessee Williams, a l'hora de retratar la família com un niu de corbs -Letts en descriu la desintegració total-, però també perquè explica la fi del somni americà. El pecat original nord-americà -per exemple en les colonitzacions salvatges de les reserves índies- obre un forat pel qual es precipita la felicitat dels rics i blancs. La crisi de valors de la societat opulenta va sent més profunda a cada esgarrapada d'una mare fora de control.

Anna Lizaran ha guanyat diversos premis per la seva interpretació de la Violet, una vella malparlada, rancorosa, addicta als relaxants musculars i amb càncer de gola. Tant ella com les seves tres filles , interpretades per Emma Vilarasau, Rosa Renom i Montse Germán -són unes tres germanes txekhovianes, una clucada d'ull gens innocent-, són l'esquelet d'un repartiment que es manté igual que l'any passat a excepció del pare, que per motius de salut no fa Carles Velat sinó Francesc Lucchetti. Almudena Lomba interpreta una "collons d'índia", una criada que aporta una mirada silenciosa i moralment superior a aquesta família malalta i estrangera.

"Diria que no hi ha famílies felices, però amb aparença de ser-ne, sí. Quan veig una família feliç penso que tenen una catifa molt enganxada a terra. Tothom té catifes per aixecar", diu el director. En aquesta família fins i tot els personatges petits tenen coses molt grosses per callar: pedofília, incest, adulteri, divorci, suïcidi, malaltia, addiccions, apatia. "Tots són puntes d'iceberg", assegura Belbel. S'hi nota la condensació que va fer Letts d'una obra que durava sis hores fins a les quatre actuals.

Qui és Tracy Letts?

Avui consagrat com a dramaturg, després de guanyar el Pulitzer i el Tony per Agost , Tracy Letts és un actor i dramaturg crescut a les faldilles d'una de les companyies d'actors més prestigioses dels Estats Units, la Steppenwolf Theatre de Chicago. Només havia escrit quatre obres abans d'aquesta, que es va estrenar el 2007 i va saltar amb èxit a Broadway -on continua en cartell- i després als principals teatres nacionals europeus -des del National de Londres fins al Valle-Inclán de Madrid, passant per Viena i Estocolm-. Va avisar que volia fer una big American play i els actors el van seguir. La crítica va celebrar Agost com la primera gran obra americana del segle XXI. "És una família però explica un país, Amèrica, i com que Amèrica és el melic del món, ens acaba explicant a nosaltres", diu Belbel.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT