Macià i Companys van xocar frontalment el 14 d'abril del 1931, el dia de la proclamació de la República. Eren els dos líders d'ERC, però un, l'exmilitar, pensava en la República Catalana, i l'altre, el polític obrerista, en la República Espanyola. Aquest enfrontament és el que descriu, hora a hora, el periodista i historiador Toni Soler al llibre 14 d'abril. Macià contra Companys (Columna), una obra que precedeix la pel·lícula de títol homònim dirigida per Manel Huerga, amb Fermí Reixach i Pere Ponce com a protagonistes i que s'estrenarà a TV3 la pròxima tardor.
"Molta gent sap que aquell dia es va proclamar la República, però pocs coneixen la baralla, amb tocs d'heroisme i de sainet, que es va donar entre bastidors", explica Toni Soler, que s'ha capbussat en els tres dies del canvi de règim, del 14 al 17 d'abril: "Van començar amb una República catalana quasi sobirana i van acabar amb una institució autonòmica batejada com a Generalitat, nom que ara ens sembla normal però que aleshores era molt rar".
Les dues ànimes del catalanisme
El llibre no estalvia detalls com els menús dels àpats de celebració d'aquells dies i només es pren la llicència de posar veu a alguns dels protagonistes, amb uns diàlegs inventats però més que versemblants. L'obra es llegeix com una crònica periodística trepidant de la qual ja coneixem el final, però que atrapa per la riquesa de matisos, per l'aguda anàlisi política dels fets i pel retrat psicològic dels protagonistes, representants de les dues ànimes del catalanisme, igual com les parelles Prat de la Riba - Cambó, Pujol-Roca, Mas-Duran... "Companys se't fa simpàtic per les seves febleses, mentre que Macià és tan perfecte!", diu Soler, per qui un dels atractius afegits d'aquell moment històric que en poques hores va acabar amb una monarquia de cinc segles és "l'aire de festa primaveral" que la Colometa de Mercè Rodoreda evocava a La plaça del Diamant . Però "quan arribi la nostra revolució no serà tan alegre", deia un profètic Andreu Nin, com oportunament també ens recorda l'autor.
Primavera festiva als carrers, sí, però a Palau, una pugna política amb episodis rocambolescos, com les negociacions paral·leles amb Madrid: mentre Macià es plantava davant les noves autoritats republicanes espanyoles, Companys per darrere els donava suport. Com tots sabem, Macià es va imposar a Companys, però va acabar cedint en les seves aspiracions independentistes. Precisament és això el que l'obra analitza, el procés apassionant de tres dies esbojarrats que van portar l'Avi a convertir-se en president d'una Catalunya subjecta a la nova Espanya republicana. "Cadascú que tregui les seves conclusions", diu l'autor, que, tanmateix, en té de pròpies. "Des del punt de vista de la rauxa, sembla clar que sense el gest audaç de la proclama al balcó, primer de Companys i després de Macià, no hi hauria hagut Generalitat; i des del punt de vista del seny, també sembla evident que proclamar una cosa no vol dir que sigui real".
