Cultura 25/05/2011

'The art of entertainment'? Una comèdia negra estèril

Santi Fondevila
2 min
Ni teatre, ni xou televisiu: el públic queda fora de joc i ha de fer de 'voyeur' d'un compendi de sortides suposadament profundes.

Jan Lauwers distingeix entre els directors i els creadors. Els primers fan un meritori treball de repertori mentre que els segons es fan, o s'haurien de fer, preguntes, diu. Heus aquí, doncs, un teatre gens acadèmic sorgit del qüestionament sobre el mateix art teatral que ha donat resultats tan brillants com Isabella's room , i d'altres de molt menys interessants com The lobster shop i The deer house, per citar les tres obres que van conformar la trilogia Sad face / Happy face i que s'han pogut veure entre nosaltres.

L'autor i director belga, amb 25 anys de trajectòria i un gran reconeixement internacional per la seva modernitat, ha presentat ara al Teatre Lliure el seu últim treball amb la Needcompany, tot just estrenat fa unes setmanes al Burgtheater de Viena, que li va fer l'encàrrec.

The art of entertainment és el fruit, diu Lauwers, de reflexions personals sobre el món i l'art exposades com una comèdia negra. The art of entertainment és el títol de l'espectacle i també del reality show imaginat per Lauwers, en el qual els milions d'espectadors addictes al programa contemplen el suïcidi d'una persona, en aquest cas Saul J. Waner (Dirk Roofthooft), un actor que vol deixar aquest món perquè està perdent la memòria i amb ella la seva ànima. En el xou televisiu hi participen, a més, un cuiner francès que ha de preparar l'últim sopar del convidat, un metge que vol promocionar una ONG, la dona de l'actor, un rentaplats, una ballarina que a la fi serà el segon plat de l'àpat i tots ells conduïts per la presentadora Liliane de Muynck, interpretada per la musa del director, Viviane de Muynck, i autèntic baluard de l'espectacle.

És De Muynck qui marca el to paròdic del xou televisiu i la que arrenca les primeres i més contundents rialles dels espectadors amb la trobada a l'infern entre Hitler i el rei belga Leopold II. I és ella també qui recondueix l'espectacle quan sembla que s'escampa amb accions o divagacions de la resta dels intèrprets. Sort en tenim dels acudits i bromes que circulen pel text per sortir del notable avorriment i distreure'ns dels dubtes sobre el que realment ens volen explicar.

Jan Lauwers planteja un joc de veritat i mentida -el rovell de l'ou del teatre- mentre deixa que els seus personatges diguin frases suposadament filosòfiques i pronunciïn sentències que poden semblar més o menys profundes. La comèdia renuncia deliberadament a les convencions tant del teatre com del que seria un xou televisiu, com si fos un pintor paisatgista que esbullés el seu quadre només pel gust de desfigurar-lo, i d'aquesta manera deixa fora de joc l'espectador, relegat a voyeur de les ocurrències del creador director.

Lauwers es pregunta pel seu treball: art o entreteniment? Ni una cosa ni l'altra. Estèril.

stats