Publicitat
Publicitat

Textures i tessitures

Mónica Fuster. Abans d'entrar al Liceu i esbrinant què feien els mallorquins per fora de Mallorca, que ara com ara és el millor indicatiu, a la Galeria Maserre de Barcelona hi podeu trobar una peça fantàstica de la sempre sorprenent, versàtil i reflexiva Mónica Fuster. També precisa, que és un adjectiu molt important en la feina de l'artista. De 510x120 cm i amb el títol d'Incertidumbre , que és la paraula que ha cultivat dins un paper amb llavors de Brassica campestris , coneguda com a mostassa groga, amb la col·laboració del Molí Paperer de Capellades. Es tractava de "sembrar" dins un paper de gran gramatge les llavors esmentades amb la paraula "incertidumbre", que dóna nom a la instal·lació i que vol dir moltes coses. La primera i més evident és per no saber quines serien les reaccions del paper i de la plantació, depenent de la quantitat d'aigua, de la llum, del temps... Allò cert i segur és que ni un minut, ni un segon des que es va iniciar el procés la peça ha estat igual i, naturalment, amb un destí com el de qualsevol ésser viu. Idò no. Després del naixement, la vida i la mort de les llavors hi haurà un altre estat, que ja no serà efímer. El que restarà de la instal·lació es tornarà a convertir en paper, i amb el paper, un llibre. Un llibre d'artista, imagino, com els que sap fer Mónica Fuster, i a nosaltres ens toca gaudir-los. Per cert, que el seguiment fotogràfic de la mutació ha estat a càrrec de Carles Domènec.

Liceu. Lucio Silla , de Mozart, poc coneguda. Tenia setze o disset anys quan la va compondre. Un encàrrec que es va estrenar amb gran èxit al Teatro Regio Ducal de Milà l'any 1772. Posteriorment, i sobretot comparant amb bona part de la resta d'òperes del geni, va quedar emmagatzemada en algun prestatge que ningú no li feia gaire cas. Es va reposar l'any 1975 en versió concert i va millorar la seva condició de sèrie B. En principi, podríem estar davant una estructura dramàtica "shakespeariana", però no, ni d'un bon tros. Ans el contrari. L'estructura és de tragèdia i el final és de comèdia romàntica, que no és fàcil de pair. Un bon motiu pel qual Mozart va decidir que el protagonista per qui la va escriure fos un castrato , que actualment representa una soprano, encara que aniria molt millor un contratenor, mentre que l'hipotètic tirà el canta un tenor, que no deixa de ser estrany. Tot queda clar amb la resolució, amb el final feliç. En el fons Lucio Silla, que no es cansa de repetir que és un dictador, un tirà, que no crec que cap salvapàtries s'hi consideri, és un bleda que finalment canta, recita, "Ho veis com no som cap tirà". Tot content. Per no parlar del fet que el personatge que dóna nom a l'òpera no és gens ambigu, és un calces tot el temps que el fa poc menys que tan increïble com ridícul. Si de credibilitat hem de parlar, la història d'amor entre les dues sopranos, Giunia i Cecilio, raspa també una mica. Però ens queda la música, que si bé no té la fluïdesa necessària per arrodonir el conjunt, amb molts, molts recitatius, té la qualitat i grandesa imprescindibles per poder gaudir de les dificultats afegides pels cantants, que no són poques. Lucio Silla , pens, és d'aquestes òperes que en versió concert guanyen molts punts, perquè si un recitatiu és bo, l'altra ària és millor o la cavatina, immensa, com per exemple Se il labbro timido que canta Celia, la germana de Silla, un dels personatges, juntament amb el de Giunia, més sòlids del llibret de Giovanni de Gamerra amb correccions de Pietro Metastasio. Ofèlia Sala és Celia, Inga Kaina és Cinna i Patricia Petibon és Giunia, amb algun dubte per la part baixa de la tessitura, que es convertiren en una bona raó per estar al Liceu. Com també l'orquestra, dirigida per Harry Bicket, que ens va oferir una magnífica obertura. Potser una mica més de vent en algunes situacions no hauria anat malament. I he acabat de parlar d'una òpera sense fer-ho de la direcció artística, de Claus Guth, ostentosa, per ventura tant com innecessari el concepte. Voltes i voltes, però ni fred ni calor. No es va merèixer ni que el xiulessin.